Els bons se'n van i els altres ens quedem

Els últims dies ha costat diferenciar Anna Lizaran de Rocío Jurado quan els periodistes i els opinadors han corejat la consigna unànime anomenant-la "la més gran" (i quan esperava sentir Como una ola , em sortien amb el Teatre Lliure i El cercle de guix caucasià ). Els que la van conèixer i estimar, els espectadors que la van aplaudir fascinats, han de conviure amb els professionals del populisme pirotècnic, els experts en l'afalac i el sentimentalisme, els calculadors de l'impacte mediàtic. Dia a dia els mitjans de comunicació ens assenyalen què ens ha de commoure i, gentilesa de la casa, aconsegueixen tocar-nos l'aorta. Ets davant del televisor ingerint la teva sopa de sobre amb l'alegria de sempre, abaixes un moment la guàrdia i t'emocionen a traïció.

Després de la mort de Lizaran, en la lloança es barregen el seu talent enlluernador amb un catàleg complet de virtuts humanes, entre elles la bonhomia i la generositat. Fins i tot he sentit que la seva força expressiva es deu a l'origen andalús dels seus pares, com més d'una vegada ho he sentit també d'Andreu Buenafuente. Es veu que no hi pot haver actors catalans amb una gran vis còmica (sobre Joan Pera, l'única explicació seria que els seus pares el van adoptar o que el van comprar a uns gitanos).

Hi ha la creença estesa que el talent artístic ha d'anar de bracet de virtuts humanes entre excelses i magnífiques. Per damunt de totes, s'hi erigeix la generositat amb tots els honors, un atribut que es col·loca a quasi tothom per la via directa. Si no diem d'un difunt que va ser molt generós, ens sembla que li fem un tort. En els actors, se sol confondre la generositat de la vida privada amb els seus dots actorals, en el sentit que a l'escenari ho donava tot. Això també val per a La Maña, que algun dia (poso la mà al càmping-gas) diran que va ser "la més gran".