PASSI-HO BÉ TINGUIN

Com es llegeix un diccionari

Com que mantinc el costum de llegir diccionaris sencers, de vegades algú em pregunta com s'ha de llegir un diccionari i jo responc decidit: "Per ordre alfabètic". Qualsevol altra temptativa seria temerària i estaria abocada al fracàs. Vaig conèixer un individu que va començar a llegir el Diccionari Fabra per la ema. Ho va deixar córrer, li faltava informació de la primera meitat. No dominava prou els antecedents: l'àbac, l'abadia, l'abellerol.

Quan et poses a llegir diccionaris, no és senzill aturar-se. Arriba un dia que n'agafes un de llegit i el comences de nou, amb esperances renovades, buscant l'emoció d'altres temps. Com en el matrimoni, segons m'han dit.

D'entre els principals en català i en castellà, tinc pendent el Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias (1611), una llacuna que els meus interlocutors perceben de seguida quan enraono en espanyol. Tot i que dissimulen, no deixen de pensar: "Sin lugar a dudas que éste catalán no ha leído el Covarrubias" . Al setembre m'hi poso, miraré de trobar temps. Si entrés a la presó el llegiria seguit, sense entrebancs, però no hi ha manera que em detinguin.

Com es llegeix un diccionari? L'obres i ataques la lletra a. "Con solo abrir la boca y arrojar el aliento se pronuncia claramente y sin equivocación alguna" , segons el diccionari d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803). "Es pronuncia amb sols obrir la boca i despedir l'alè, i açò amb tanta facilitat que fins los muts la pronuncien clara i distintament", diu el Diccionari Labèrnia (1839). "Es pronuncia obrint la boca i deixant sortir llibre la respiració sonora, sense moure la llengua ni los llavis ni les dents", aclareix el Diccionari Quintilingüe (1839).

Un cop superada la a, tot ve de baixada.