Els nens antropòfags
La directora d' Els nens salvatges , Patricia Ferreira, va insistir en una entrevista a Catalunya Ràdio que els nanos de la pel·lícula no són salvatges en el sentit de delinqüents, sinó que és com els adults els considerem. Ferreira hi denuncia la manca de comprensió dels adults. Al barceloní cinema Comèdia, el dia de l'estrena Ferreira ja ens va explicar que els nens de la pel·lícula no ho són tant, de salvatges. "Jo m'he posicionat del costat dels xavals", va aclarir a la ràdio. Sempre que una pel·lícula tracta el món dels joves, s'enceta una pastilla de sabó. De vegades Camay, de vegades Heno de Pravia. Tot és llagoteria embafadora i complaent que explota, de passada, la mala consciència dels adults.
A Els nens salvatges el mou un esperit sociològic, pretén ensenyar-nos la vida dels adolescents d'ara. No és com Armaggedon , que només busca entretenir (encara que moltes frases de la pel·lícula se'ns hagin quedat incrustades i les repetim amb devoció). I ara, amb el seu permís, els revelaré un tret argumental d' Els nens salvatges . Si vostè no l'ha vista, no continuï llegint. Després no es queixin que no els he advertit. En el supòsit que no se'n sabessin estar, perquè llegir ens fa més lliures i tota aquesta mandanga, llegeixin un passatge de Heidegger.
Cap a l'acabament de la pel·lícula, sabem que la noia ha matat els seus pares. Ha ruixat amb benzina unes tovalloles posades a la porta del dormitori patern i hi ha calat foc. Els socarrimats en qüestió són uns pares més aviat benestants, convencionals, amoïnats, neguitosos. Com tants n'hi ha. Segons l'actriu Aina Clotet, la pel·lícula vol recalcar que l'adolescència és un moment d'experimentació, de provar límits. Per aquesta raó no s'entén que la noia i els seus amics no es mengin els pares. Un garró, una espatlla, el tou de la cama, amb un bon raig de quètxup.
