21/12/2011

El nostre deure i la nostra salvació

2 min

Que agradable travessar els parcs caminant només pel plaer d'amonestar els nens que hi juguen. Renyar-los perquè juguen a pilota o perquè no hi juguen, perquè fan xivarri o guarden silenci, perquè diuen paraulotes o fan servir eufemismes antiquats (aquell nen de vuit anys que exclama "Refumets! Fa un fred del caraina!"). Llegir la cartilla a algú és molt reconfortant i arribes a casa de més bon humor, més descansat. Si l'has escridassat, encara millor. Arribar a les mans està reservat només a uns quants afortunats.

Com l'altre dia Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç, que ens va cantar les quaranta a l'informatiu El primer cafè de Ràdio Estel: "Hi ha un 82% de ciutadans catalans que no han perdut la seva capacitat de compra d'una manera significativa i en canvi s'estan comportant amb una prudència que no és acceptable". Fins ara tenia entès que comprar més o menys depenia de la llibertat individual de cadascú (anant bé, esclar), però m'equivocava: estalviar, no gastar perquè sí, portar una certa mesura en les despeses (i per tant defugir l'ostentació estúpida i el luxe sarnós), ha esdevingut inacceptable. Ja ho vaig sospitar el dia que a RAC1 el president Montilla ens va recomanar que ens canviéssim el cotxe per contribuir a l'economia. I, això ja és meu, la taula de surf, la cafetera exprés i l'ou de fusta del costurer. El moment exigeix heroismes i molts es comporten com uns covards menyspreables.

Però això s'ha d'acabar. Aviat els comerciants de vins ens increparan amb despit: "Pelacanyes, hauries de comprar més caixes de xampany!" I les mestresses de les merceries reptaran les clientes: "Fes més punt de creu, gandula!" En aquest ambient d'incentiu del consum tan exigent, encara s'hi afegiran les prostitutes -una activitat comercial, també-: "Com? Només una fel·lació? Quin rata!"

stats