Tothom està d'acord que en els nostres dies la consciència de classe ha desaparegut, sobretot, hi afegeixo jo, entre els més benestants, que a la mínima pobregen, gemeguen, s'indignen o se'n van a viure a Bèlgica (quines ganes, també). Fins i tot aquell actor francès, un de grassó amb una bona nàpia, que en unes quantes pel·lícules interpreta el gal Obèlix, va demanar la nacionalitat russa només perquè hi tenen una fiscalitat menys exigent. Aquí seria com si Joel Joan es fes de la Rioja. Sort que arribat el moment el Consell Assessor per a la Transició Nacional ho impediria, com un sol home. Jo, amb aquest Consell, dormo més pla.
Els rics ja no són el que eren. Tota la vida contemplant bocabadat la peixera del Círcol Eqüestre des de l'altra banda de la Diagonal, perquè ara ens surtin amb la Visa Or trencada. En saber-se que a Xipre pagaran uns impostos especials tots aquells que tinguin dipòsits bancaris per damunt dels cent mil euros, hi ha hagut un moviment de pànic. Àlex Salmon, a El matí de Catalunya Ràdio , es desesperava: "Què vol dir cent mil euros? No cal ser milionari per tenir cent mil euros". I a El món a RAC1 fa un temps algú va afirmar contundent que un home que guanyava noranta mil euros a l'any no es podia considerar que fos ric (ho devia dir un que els guanya). Quanta raó tenia aquella telenovel·la mexicana, Los ricos también lloran . I sangloten, i espeterneguen.
Els entranyables ricatxos de tota la vida van cedint terreny a un tipus humà que ha existit sempre i que ara va guanyant pes: el pobratxo, l'individu adinerat que fa ostentació de pobresa, que busca la compassió dels altres, que tothora maleeix els impostos, que es plany perquè aviat no podrà mantenir el xalet de la Cerdanya i que aquest estiu no durà la família a Nova York. Càritas hi hauria d'intervenir.
