Una raó de pes per la independència
A banda de tots els arguments favorables a la independència de Catalunya reiterats matí, tarda, vespre i nit en ràdios i diaris, hi ha una raó de pes que no he vist exposada enlloc: la independència, per no pensar-hi més. Girem full, traiem-nos-ho del damunt. Feina feta no fa destorb, que diuen.
Arribats el dia que Catalunya serà un estat d'Europa (en concret, un estat dins la Unió Europea), ja mai més no tornarem a sentir la matraca persistent de tots aquells intel·lectuals que apel·len una vegada i una altra a la independència com un fetitxe, una pòcima màgica, un sortilegi, un conjur. Tanta independència amunt i avall, ja bastant masegada, tot sovint és només una manera agraïda, animosa i d'una radicalitat còmoda per acabar en alt un article o una intervenció a la ràdio, com la parada que tanca els espectacles de circ, amb totes les banderes desplegades (en el nostre cas, estelades). Sentint segons qui, arribes a creure que la independència serà la solució òptima per a la mixomatosi. Tinc ganes que siguem independents per veure si la Filmoteca obrirà a l'agost.
A moltes tertúlies de ràdio la independència s'ha tornat una jaculatòria, es pronuncia amb solemnitat, un cert èxtasi i l'abrandament del convers. Ulls en blanc, sospirs, esbufecs. Sense gens d'esperit crític, perquè no es pot exercir la crítica en plena possessió ultraterrena (la nena de L'exorcista no n'és capaç, queda ben clar, està massa enfeinada vomitant gargalls). Tampoc ningú no esmenta mai cap cost, cap entrebanc (excepte els pèrfids espanyols i els seus carros blindats), com si fos un joc de prestidigitació que ens ha de sortir bé, perquè sí.
Som molts els que anirem a la manifestació de l'11 de setembre per, algun dia (i tant de bo que fos aviat), no haver-hi de tornar mai més i quedar-nos a casa tranquil·lament mirant Telecinco.
