09/11/2011

El secret més ben guardat

2 min

A les antípodes dels nord-americans quan es presenten a un desconegut, "Hola, el meu nom és John Spingler i guanyo 6.500 dòlars al mes", entre nosaltres el sou és un secret ominós, que s'amaga vergonyant, com una xacra. De tant en tant entro en una botiga d'aquelles que tenen el rètol "Es necessita dependent" i els demano quant pagarien. En comptes de respondre'm una xifra, em fan uns embuts tan espectaculars com els d'una bassa quan es buida. O responen que ho ignoren, o es tanquen en un mutisme críptic, entre irritat i esbalaït, com si els hagués preguntat l'any de la guerra russo-japonesa.

Tampoc a la borsa de feina d'El món a RAC1 feien públics els sous de les ofertes de feina. Ja és la tercera borsa de feina que han radiat, en les anteriors van trobar feina uns 200 oients. En aquesta borsa última van rebre més de cent ofertes de feina per a enginyers industrials, cambrers, comercials, traductors. Fins i tot per a un perruquer caní o un dissenyador suec (encara caldrà fer-se el suec). El locutor, Jordi Basté, entusiasmat davant de tantes ofertes laborals, va exclamar "De feina n'hi ha!" i un redactor va reblar "N'hi ha un munt!" Amb 700.000 aturats a Catalunya registrats, tant entusiasme és una mica insòlit i extemporani, perquè algú, endut per l'exaltació i la música trepidant de l'espai de ràdio, podria interpretar que els aturats catalans ho són per simple deixadesa, desinformació, mandra o, el que encara seria més desolador, una mala idea recalcitrant. Per sort aquesta poca fe en la humanitat la desmentien de ple tots els empresaris anhelants de proporcionar feina i sous més que correctes als seus treballadors, vull creure, no pas els miseriosos i indignes, trets d'una novel·la dickensiana, tan habituals en molts sectors. I per això Basté va deixar anar commogut: "Quin país més maco tenim!"

stats