31/01/2017

Benvolguts pares: deixeu als nens ser nens

2 min

Penso que si hi ha alguna cosa que ha fet molt mal al món de l’esport són les marejants xifres econòmiques que mou, sobretot en aquells que són més mediàtics. Cada setmana sentim els calés que costa la renovació d’un crac al Barça o un nou fitxatge al City.

Fa uns mesos, mentre viatjava en taxi, parlava per telèfon amb un conegut futbolista que, pel seu nom i la conversa que teníem, no hi havia cap dubte de qui era... En penjar, el conductor em va preguntar si estava parlant amb qui ell es pensava, i en confirmar-se la hipòtesi, em va explicar que havia jugat en les categories inferiors del mateix equip amb aquell jugador. Un va guanyar Champions, Europeus i Mundials de futbol, mentre que l’altre començava un periple per equips de segona i tercera... i, amb el que va ingressar durant tot aquest període, va acabar tenint diners per comprar-se una llicència de taxi i un cotxe per poder treballar de taxista sense endeutar-se.

He vist de ben a prop, ja que el meu fill competeix cada cap de setmana, el que passa avui en dia en els entorns de nens d’entre 10 i 12 anys en esports com el futbol, el tenis o el bàsquet. Alguns pares creuen amb fermesa que els seus fills arribaran a ser professionals i els convertiran en milionaris... N’he vist que exerceixen de mànagers, planificant de manera activa la carrera dels seus fills. Progenitors que contracten entrenadors físics, psicòlegs o analistes estadístics per a nens d’11 anys, i no exagero gens... D’altres que planifiquen la nutrició i vitaminen els nois perquè creixin i competeixin amb suplements. Lamentablement aquestes conductes comencen a ser més típiques que atípiques.

Podem afegir-hi tot l’aviram rapinyaire de mànagers i empreses de gestió esportiva que comencen a envoltar nens i pares amb contractes i propostes surrealistes de patrocini en etapes en les quals hauria d’estar prohibit.

L’esport per als joves ha de ser una manera d’obtenir uns valors que els ajudin a construir-se la personalitat, a fer amics, a aprendre que uns cops es guanya i d’altres es perd. En definitiva, que els facin millors persones. Però posant l’èmfasi en el fet que l’esport infantil és un complement perfecte als estudis i que serveix principalment per disfrutar, per cremar energia i per somiar despert, no per posar-te pressió per ser el que el teu pare vol que siguis. M’agradaria que quan els preguntin a l’escola què volen ser de grans, segueixin dient bomber, professor, conductor d’autobús o, fins i tot, superheroi… i no futbolista.

stats