PERFIL

Carles Costa

Mànager de Rafa Nadal

La generació de tenistes espanyols dels 90 va ser llarga i nodrida, però entremig de tots aquells jugadors n’hi havia un que per les seves característiques físiques semblava més que fos compatriota d’Edberg o Wilander que no pas de Bruguera o Carbonell. Tan alt com ros, aquell jugador d’exquisit revés a una mà va créixer tenísticament al Club de Pedralbes envoltat d’una família en què el pare, directiu de la mítica Meyba, va fer de l’esport el refugi vital dels seus quatre fills. En la seva mare Carles Costa sempre va trobar l’aliada que li donava suport en tot el que calia, des del dia que amb un bitllet d’avió a la mà per anar a Houston amb una beca esportiva va decidir jugar-s’ho tot a una carta per intentar ser professional de la raqueta, fins quan l’any 90 va invertir tot el que tenia estalviat per reactivar la seva carrera quan tothom dubtava que pogués viure del tenis.

Aquell noi hauria d’esperar fins als 25 anys per aconseguir un dels seus somnis; concretament el 3 de maig del 1992 va guanyar el Godó, el torneig del seu club. Allà també havia conegut anys enrere la Icíar, que amb el temps seria nòvia, dona i mare dels seus fills. Aquell any semblava rodó per enllaçar una primavera fantàstica amb un estiu inoblidable, ja que uns mesos més tard podria haver sigut olímpic als Jocs de Barcelona, però tot i que la classificació tenística l’emparava per formar part de l’equip olímpic no li va voler prendre la plaça a un company d’entrenament que també se la mereixia. Jordi Arrese va aprofitar aquella oportunitat per aconseguir la medalla de plata. Costa hauria d’esperar als Jocs d’Atlanta per convertir-se en olímpic. Després de retirar-se com a tenista i sense temps per parar, va iniciar una carrera professional a la multinacional americana IMG per ajudar a conduir la trajectòria a una nova generació de joves jugadors que prometien força.

Tot i que va treballar d’entrada per a David Ferrer, Nico Almagro, Feliciano López i Fernando Verdasco, va necessitar poc temps per adonar-se que hi havia un manacorí de 14 anys que era un talent únic al qual calia dedicar tots els esforços possibles en exclusiva. Les primeres passes al circuit professional d’un imberbe Rafa van ser conduïdes per un Costa que li intentava explicar tots els secrets de l’ATP. Allò el va convertir en un precursor entre els mànagers tenístics, i va ser el primer exjugador que va formar part de l’equip d’un jugador professional, algú que parlava el llenguatge dels esportistes en l’àmbit dels negocis. Gairebé vint anys més tard Costa podria ser un Nadal més. No és part de la família, però com si ho fos. Per a cada Nadal hi ha un espàrring, en Charly, davant seu. En Sebastià, pare i home de negocis, ha discutit fins a l’extenuació cadascun dels projectes empresarials amb ell. En Toni, tiet i entrenador, s’ha cansat de parlar de tenis amb ell minuts, hores o dies. Els valors del jove tenista els tenia per genètica familiar, però el seu mànager els ha destil·lat i desenvolupat per fer-los visibles, públics i notoris, sense cap impostura, però amb total clarividència. Costa és silenci, però execució; si busqueu entrevistes seves en trobareu poques, curtes i concises. L’esportista parla a la pista; l’executiu ho fa a les sales de reunions o als vestidors, mai en públic. Tota una carrera planificada amb seny fora de les pistes per deixar alliberar la rauxa de la bèstia dins la pista. La dimensió de l’esportista no la pot planificar un mànager, però sí afinar-la i engrandir-la.

Costa ha sigut conseller, company, amic i confident, segons toqués. Ha buscat un registre per a cada faceta de l’esportista. Nadal pensa com Costa, Costa reflexiona com Nadal. Si Nadal pateix, Costa ho passa malament. Si Nadal explota d’alegria, Costa disfruta per dins però manté la calma a l’exterior. Han fet de la victòria normalitat. Del respecte als rivals, exemple. Del sacrifici, escola. En Rafa tenista porta un Costa a dins a còpia d’escoltar el català. Ell sempre recorda que no és un executiu, però segueix fent aces als despatxos amb la mateixa naturalitat que obria angles amb el seu servei a la pista. Penseu en un cotxe, un banc o una companyia asseguradora mentre mireu Rafa Nadal. No cal dir res més. Les relacions llargues i fructíferes han sigut l’eix estratègic de la seva trajectòria. Qui dubta que fins i tot la seva rivalitat a la pista amb Federer també ha estat gestionada amb tiralínies entre els seus dos representants.

La grandesa d’un feia gegantina la imatge de l’altre, però tots dos es retroalimentaven. Qui el qualifica de distant, fred o seriós és que no ha tingut temps, confiança o proximitat per conèixer una persona amiga dels seus amics, que dona sempre més del que demana. Això sí, és dur o ambiciós en la gestió de la carrera i els negocis nadalencs ; val més perdre un projecte del qual tens un 1% de dubte que deixar la porta oberta a un futurible que pot estar esperant. Més enllà dels tornejos, fa més de deu anys va posar els fonaments de la Fundació Nadal per tornar a la societat el que el tenis els ha donat. En el projecte de l’exitosa Rafa Nadal Academy hi ha la inversió, convicció i dedicació d’en Sebastià, però l’obstinació, planificació i constància per imaginar el projecte del català. El Costa mànager ha superat en dos fàcils sets el Costa jugador, un bon tenista, un més bon professional de la gestió esportiva. El Costa pare podria guanyar un Grand Slam, ha educat en valors a la vida els seus tres fills mentre els ensenyava dins d’una pista que el tenis és un esport de cavallers. Si hi ha una sola raó per la qual deixaria tot el que té, són els seus fills. Ha sigut capaç de combinar una vida professional lluny de la família en la distància i el temps amb l’afecte i la dedicació als seus quan i com calia, demostrant que la quantitat no té relació directa amb la qualitat. La seva esquena el porta al límit del dolor físic i esgotament psicològic per viure en el dia a dia. Ben aviat haurà de decidir com reinventar-se novament i seguir establint càtedra quan el tenista és converteixi en ex. El futbol és l’únic territori on se separen les seves creences: Barça i Madrid sempre seran rivals, i futbolísticament en Carles i en Rafael també. Cap dels dos deixarà de creure en els seus colors.