02/01/2019

Històries de samarretes i samarretes que passaran a la història

5 min
Cruyff, amb la samarreta de la selecció holandesa amb només dues franges a la màniga en lloc de les tres franges de la peça oficial d’Adidas.

BarcelonaLes samarretes de futbol s’han convertit en un dels actius més importants del patrocini esportiu, i després dels drets audiovisuals són la principal font d’ingressos. Les grans multinacionals de l’esport inverteixen quantitats cada cop més elevades per tenir en nòmina els grans clubs i les seleccions nacionals més potents. És un gran negoci per a totes dues parts. Diuen que Adidas prepara la renovació del Madrid i que l’operació establirà un nou rècord que tornarà a trasbalsar el mercat: es calcula que el contracte pot arribar als 150 milions per temporada, si se sumen fixos i variables. Que Nike prepari els calerons per actualitzar el seu a Can Barça, un altre cop.

Les samarretes, com qualsevol altre actiu del món de l’esport professional, acumulen històries sucoses i prou interessants més enllà del que podria semblar raonable i coherent empresarialment. Així és el futbol, un negoci però també un circ. I, com diu la dita, hi creixen els nans. Colors, numeracions o manies hi són omnipresents. L’origen dels colors de moltes equipacions dels grans clubs són prou sorprenents, i en repassaré alguns. La primera equipació de la Juventus era rosa amb corbata. Sí, corbata negra. Davant de la dificultat d’obtenir samarretes, en van sol·licitar unes al Nottingham Forest, però a causa d’un error postal les van rebre del Notts County, que vestia de blanc i negre. El Boca Juniors va lluir altres colors, però la combinació de blau i groc actual es va convertir en l’oficial després d’acordar amb els aficionats que vestirien els colors del primer vaixell que arribés a Buenos Aires... i va amarrar al port un vaixell de càrrega suec. El groc i negre del Borussia Dormunt és un homenatge als treballadors de la zona on hi ha el club. Els obrers i les seves vestimentes laborals grogues i el negre dels miners de la conca del Rhur van motivar la indumentària de l’equip. Dos professors de la Universitat de Durham han demostrat estadísticament que els colors tenen influència en la victòria i que el vermell predisposa positivament a l’èxit esportiu, tot i que fer aquesta anàlisi en un país on vesteixen de vermell Manchester United, Liverpool i Arsenal crec que comporta un clar esbiaix estadístic -digueu-me agosarat per dubtar de la ciència.

Les estrelles a les samarretes sempre han sigut un símbol de prestigi, ja que demostren el pedigrí en títols que té aquella selecció o aquell club. En aquest tema hi ha un cas curiós: la selecció de l’Uruguai sempre ha considerat que les seves victòries en les dues Olimpíades prèvies al primer Mundial de futbol s’han de considerar Mundials, però la FIFA sempre li ha negat tal distinció. Per trampejar la situació, la federació uruguaiana ha decidit tenir un escut nacional amb quatre estrelles integrades al mateix escut i no posar-ne cap a sobre. Puma sempre ha utilitzat la selecció del Camerun per innovar en les equipacions. Va intentar jugar un campionat del món sense mànigues, cosa que la FIFA va evitar, i posteriorment va dissenyar una granota que unia la samarreta i el pantaló per jugar un Copa d’Àfrica. Parlant d’innovació, l’Athletic de Bilbao, l’any 2004, va encarregar a l’artista plàstic Darío Urzay que dissenyés una vestimenta, que finalment va tenir com a sobrenom la samarreta del quètxup. La pressió dels aficionats bilbaïns va obligar retirar-la. A Guijuelo, població pernilera, van superar els bascos estampant talls de pernil a la camiseta i anomenant-la la jamoneta. No cal dir res més.

En l’era prèvia al boom del patrocini esportiu, Johan Cruyff, sempre tan genial com amant de guanyar calerons en tot el que pogués, va negar-se a vestir la samarreta Adidas de la selecció holandesa si els jugadors no cobraven una part del contracte que va signar la federació. Sense acord amb els directius, ell es va convertir en l’únic jugador que no vestiria Adidas. D’aquesta forma va jugar el Mundial d’Alemanya, en què l’anomenada taronja mecànica va caure a la final, amb una samarreta amb tan sols dues franges a les mànigues, mentre que els seus companys lluïen les tres icòniques franges de la multinacional alemanya.

Trencar amb l’ordre

Comencem amb els números. El mateix Cruyff va inventar el costum de deixar de vestir els números de l’1 a l’11 i va començar a vestir el 14 a la lliga holandesa, hàbit que no li van permetre mantenir quan va arribar a Espanya per jugar amb el Barça. Els números sempre han sigut una font de problemes constant i de situacions curioses. Començarem amb un país futboler com pocs, on el futbol mou passions: l’Argentina. Als Mundials, els dorsals havien generat moltes trifurques i discussions entre els jugadors; aleshores l’AFA va decidir assignar-los per ordre alfabètic, tot i que la iniciativa només va durar tres mundials (1974, 1978 i 1982). Així, el porter, Ubaldo Fillol, va lluir els dorsals 12, 5 i 7 en els tres mundials citats; el recordat gunner Ardiles portava l’habitual dorsal 1 destinat als porters. Tan sols el mític Kempes i el sempre polèmic Maradona van aconseguir saltar-se la regla per vestir el número 10. El país llatinoamericà va intentar ser el primer en retirar la samarreta de l’astre però la FIFA li negà aquesta capacitat. Parlant de déus, Pelé va portar el seu primer dorsal per casualitat: la Federació Brasilera va enviar les fitxes dels jugadors sense números per disputar el Mundial de Suècia i la FIFA els hi va atorgar per atzar. A Pelé li va tocar el 10 com li podria haver tocat el 3. Per rareses als dorsals, Neymar. Sempre un producte mercadotècnic, al Santos va portar el 200 per celebrar aquest nombre de partits amb el club, i el 360 per promocionar un producte amb l’empresa del qual havia signat un contracte. Bixente Lizarazu es va retirar al Bayern de Munic sent el primer jugador europeu que lluïa el 69 en una gran lliga. Quan li preguntaven el perquè fugia de raons sexuals i parlava del seu any de naixement, la seva alçada o el pes com a úniques raons. Però el dorsal més alt que ha utilitzat mai cap jugador és el del porter brasiler Rogério Ceni, que va lluir el 618 per celebrar el rècord de partits amb el São Paulo.

Finalment parlarem de patrocinadors de samarretes. El primer club a lluir-ne a la Lliga va ser el Racing de Santander, l’any 1981, amb Teka. L’Atlètic de Madrid va lluir publicitat de pel·lícules durant un temps, i la samarreta amb el patrocini de Spiderman segurament passarà a la posteritat com una de les més agosarades, per dir-ho suaument. A la Grècia postcrisi no es trobaven patrocinadors i van donar-se dues situacions curioses: el Voukefalas va haver de lluir el nom d’una casa de meuques i el Paliopyrgos d’una funerària. L’Atlètico Huila de Colòmbia va lluir deu patrocinadors al pit de la samarreta per aconseguir la xifra de diners que necessitaven. Flowery Field, empresa especialista en plantacions de cànnabis, va patrocinar el Wiener Viktoria d’Àustria. En samarretes de futbol està demostrat que hi ha històries de tots els colors i per a tots els gustos.

stats