L’oasi valverdià
Tot ha canviat a les rodes de premsa del tècnic del FC Barcelona des d’aquest estiu. No hi ha res que s’assembli al que havíem viscut les temporades anteriors. La sala de premsa de Sant Joan Despí ha vist sobtadament com es reduïa dràsticament l’alt voltatge que hi havia habitualment. El nou inquilí de la banqueta blaugrana ha canviat 180° les dinàmiques en les trobades amb els mitjans de comunicació. Tenim un entrenador que difícilment crearia mal rotllo encara que s’ho proposés. És la viva imatge d’aquell company de classe petitó i bon paio que tots hem tingut a l’escola. Crispació? Ni rastre des que va arribar. Preguntes inadequades? Cap ni una, accepta totes les que li formulen. Repeteix la resposta tants cops com faci falta sobre un mateix tema intentant exposar els seus arguments. ¿Canvis d’actitud sorprenents? No n’hem vist, ni a la sala de premsa, ni a la banqueta, ni parlant, ni gesticulant. ¿Missatges a la directiva amb el micròfon al davant? Per ara, no n’he captat cap. Si els llança, segurament utilitza els canals interns del club i escull directament els interlocutors adequats. En l’arrencada del seu projecte s’ha trobat molts problemes comunicatius força mediàtics i no en recordo cap que li hagi explotat a les mans. Vam començar la gira d’estiu amb el cas Neymar, que va deixar uns quants cadàvers (comunicativament) dins i fora del camp. Posteriorment van arribar els fitxatges, per activa i per passiva. Ni el van agafar en fora de joc amb l’arribada del brasiler Paulinho, ni va perdre els nervis públicament amb el tancament del mercat (no afegiré cap qualificatiu a aquest fet, que tothom és conscient de com va anar). Tots els incendis comunicatius al voltant seu l’han agafat amb un vestit ignífug, ni ha fet de bomber ni ha alimentat les flames.
En comunicació és tan important què dius com la manera de dir-ho. No és un supercrac en la construcció argumental dels missatges que transmet, però acaba fent-se entendre, com quan era jugador. Argumenta les coses amb tranquil·litat, sense gaires pujades ni baixades de to. No intenta vendre motos, ni imposar criteris, sinó que explica els seus, sense carregar contra els dels altres. Al cap i a la fi, evitant generar crispacions les coses són molt més simples. Entendre que no pots barallar-te amb qui convius és cabdal per construir complicitats. Aquest cap de setmana ha tornat a demostrar que no perd el to mai. Que el perdin uns altres, com Sánchez-Arminio. Gràcies, Txingurri.
