Marxeu, marxeu...

Dimecres a la nit va passar, un cop més. És una cosa que veig des de ben petit. Em costa entendre-ho. Bé, seré encara més contundent: no ho entendré mai. Alguns trets característics de la culerada em fan sortir de polleguera. Entenc la fòbia a les cues, jo mateix en tinc i cada cop que en pateixo ho converteixo en un moment histriònic en primera persona. També puc comprendre les presses d’aquells que viuen relativament lluny quan el partit es juga tard. Prou mèrit té algú de la Terra Ferma o de l’Alt Empordà que ve a veure un partit entre setmana que comença a dos quarts de 10 del vespre.

Dit això, poques coses m’irriten tant com els aficionats que deixen les seves localitats minuts abans que finalitzin les competicions esportives. ¿Us imagineu algú deixant el teatre deu minuts abans d’acabar l’obra? ¿I fer-ho en un concert d’una simfònica al Palau de la Música? ¿O, per posar un tercer exemple, en un casament abans del “Sí, vull”? Doncs és una cosa que passa en tots els esdeveniments esportius cada dia, però que té una especial incidència al Camp Nou. La culerada en això és irrespectuosa, irreverent com poques aficions, per posar-li dos adjectius qualificatius.

Explicaré una anècdota. Recordo com un bon amic, ¿ho recordes, Carlos?, va abandonar l’estadi el dia de la remuntada al PSG quan faltaven cinc minuts per als noranta. Era impossible. Havíem de fer tres gols en cinc minuts. Va decidir marxar. L’endemà al matí s’havia de llevar aviat. Tres minuts més tard, Neymar marcava el 4-1. Vaig fer-li un whatsapp perquè tornés, però no va ho fer. Era quasi el minut 90 i n’havíem de fer dos més. Minut 91 i penal. Li vaig trucar quan estava travessant les portes d’entrada al recinte del Camp Nou. Però no va tornar. Tres minuts més tard, quan era a l’altura de l’Hotel Princesa Sofía, va sentir el deliri. Allò només es pot viure un cop a la vida.

Aquesta setmana davant el Sevilla va tornar a passar el mateix. 4.000 o 5.000 aficionats, un 10% dels que van anar-hi, es van perdre el 5-1 i el 6-1, dues obres mestres per les quals valia la pena anar a l’estadi. Quan ho entendran? Ja no és pel que ells es perdin, és pel respecte als jugadors, a la institució i als valors de l’esport. Els que surten al camp juguen i competeixen els partits fins al final. Els que som a la grada els hem de veure, gaudir o patir fins al final.