FORA DEL JOC

Un altre futbol és possible

ENRIC JOVÉ
ENRIC JOVÉ

La setmana passada vaig ser a Eibar, una petita població de vint-i-set mil habitants situada de manera quasi equidistant entre Donostia i Bilbao. L’equip que porta el nom de la ciutat, l’Eibar SD, que actualment milita a Primera Divisió i està situat entre els deu millors de la taula, fa uns dies va requerir els serveis professionals de l’empresa que dirigeixo.

Vaig fer-hi la primera visita voluntàriament un xic desubicat, sempre intento fer-ho així amb els potencials clients. Això em permet no tenir-ne cap idea preconcebuda abans de trobar-me amb la realitat. Tot i això, em rondaven coses pel cap d’haver vist, feia molt de temps, un dels millors Informes Robinson que recordo.

Doncs bé, diuen que a vegades la realitat supera la ficció. Un club que té entre els seus propietaris accionistes de seixanta països diferents i on el màxim accionista no té més d’un dos per cent de les accions. Cap xinès, ni tailandès, ni italià, ni fons de capital risc ha comprat el club per euro i mig assumint-ne el deute. Per què? Perquè no n’hi ha. No saben què és endeutar-se, és a dir, estirar més el braç que la màniga.

Any rere any, el club té beneficis, sigui a Primera, a Segona o a Tercera. És ben fàcil, les despeses estan per sota dels ingressos, sempre. Un altre fet diferencial, que no hauria de ser-ho, és trobar-se al capdavant del club una presidenta, formada, professional, independent econòmicament, honesta i amb les idees clares. És un fet que no hauria de ser estrany, però ho és. Està acompanyada d’una junta directiva que es paga de la seva butxaca els desplaçaments amb l’equip i qualsevol altra despesa diària que tingui.

Directius al marge, em trobo una germanor entre tot tipus d’empleats que és impròpia de l’esport professional. Dins de les instal·lacions del club tenen un txoko, on els jugadors i el cos tècnic dinen cada dia, fins i tot els dies de festa setmanals. Allà mateix em puc perdre una cervesa amb l’entrenador sense intermediaris, ni executius que blindin i controlin les potencials interferències amb el primer equip. Les bosses amb les pilotes i la roba d’entrenament les carreguen entre tots, jugadors inclosos, per portar-les davant de les rentadores industrials on seran rentades.

El lema, no tan famós com el “Més que un club”, però igualment significatiu, és “Un altre futbol és possible”, i explica molt clarament com és aquesta institució que vol recuperar l’essència del futbol prenegoci o pre entreteniment de masses. Per acabar-ho d’arrodonir, vesteixen de blaugrana. Doncs bé, jo ja tinc segon equip.