Tenis

Ni punt, ni joc, ni partit

Serà un any amb molt poc tenis i grans sorpreses als Grand Slams que s'arribin a disputar

Roberto Bautista, arribant a la urbanització 'Cumbres del Sol' per jugar un torneig valencià / MANUEL LORENZO / EFE

Quan tots els esports, en l'àmbit professional, comencen a tenir respostes sobre com tornaran a l'activitat, contradictòriament el tenis podria semblar que no en té. És cautela? És indefinició dels dirigents? No, decididament no. Tothom està a l'expectativa de quan i com veurem a la pista Federer, Nadal i Djokovic, però sembla que res es mou. Solament si es fa una dissecció ordenada de l'estructura esportiva i econòmica d'aquest esport podem tenir uns certs indicis de certesa del perquè de tot plegat.

El primer punt d'anàlisi ha de començar per l'estructura de l'ens que ho controla tot. L'ATP (Associació Professional de Jugadors) és una organització mixta que gestiona el poder executiu de la competició, entre els jugadors i els propietaris dels tornejos. Per tant, qualsevol decisió tendeix a buscar el consens entre ambdues parts amb interessos contraposats, però conjunts i indissociables. L'ATP és l'ONU de l'esport professional. Una autèntica diàspora d'orígens representa els jugadors, prop de 400 d'habituals entre nois i noies, procedents d'uns 60 països que es mouen pels cinc continents setmanalment. És un aspecte que juga molt en contra de la nova normalitat, en què viatges i fronteres han esdevingut paraules tabú. El circuit comença sempre a Oceania, es mou després cap a Amèrica, passa per Europa, torna a Nord-amèrica, viatja a l'Àsia i finalitza a Europa un altre cop. Moltes procedències per a massa destinacions: això esdevindria en si mateix un vehicle natural portador del virus d'un territori a un altre.

La cancel·lació del primer torneig per l'afectació del virus, el d'Indian Wells, en aquell moment podia semblar una decisió exagerada i prematura. Però el propietari del torneig, el multimilionari Larry Ellison, president d'Oracle, tenia molta informació de la tragèdia que venia i així ho va esmentar a les principals estrelles del circuit, quan ja havien arribat a Califòrnia. A partir d'aquell moment tot el circuit va entrar en col·lapse. Miami, sense voler-ho, es va haver d'anul·lar. El virus sembla haver-se mogut pel món coincidint amb el calendari del tenis.

Finalment, és molt difícil el control grupal perquè som davant el que podríem anomenar un no col·lectiu. No hi ha assalariats com passa al futbol i el basquet, ni estructures en equips professionals com la Moto GP i la Fórmula 1. Els jugadors ingressen segons l'anomenat prize money (diners pagats en els tornejos depenent del resultat esportiu), els espònsors (pocs en poden viure, d'aquesta partida) i, solament en el cas dels top ten, alguns imports garantits per competir en algun torneig concret.

Passem als tornejos: tenint en compte les seves jerarquies, la situació no és millor. Els Grand Slams mengen a part, són un negoci rodó amb públic o sense, amb més patrocinadors o menys, perquè solament amb els drets televisius ja són rendibles. Dels tres pendents, el US Open i Roland Garros esgotaran totes les opcions per no cancel·lar l'edició del 2020, " business is business". El primer a finals d'agost, el segon a finals de setembre. Si cal, faran sortir vols xàrters per portar els jugadors des de tots els continents, els tancaran en recintes exclusivament preparats per allotjar-los i tindran instal·lacions que podran garantir la correcta celebració de l'esdeveniment sense gaires problemes.

En canvi, Wimbledon va optar per la cancel·lació. Per què? El torneig anglès tenia un as a la màniga, anomenat pòlissa d'assegurança, que pagava des del 2003, l'any del brot de la SARS, que li garantia un pagament de 114 milions de lliures si el torneig s'havia de cancel·lar per una pandèmia. Tot i que la xifra queda lluny del rendiment econòmic que obté el torneig (uns 250 milions), veia reduïdes dràsticament les despeses (solament en premis de jugadors representen uns 28 milions) i deixava de banda qualsevol maldecap. La resta de tornejos, els anomenats Masters 1000, 500 i 250, tenen una correlació entre les partides que formen els seus ingressos, en què és indispensable la venda d'entrades per assolir números verds, perquè els drets audiovisuals i els patrocinis hi tenen menys dimensió que als quatre grans. Cal afegir que molts d'aquests tenen recintes amb muntatges efímers que suposen un percentatge important en les seves despeses, per exemple el Comte de Godó i les seves grades instal·lades especialment per al campionat. Solament Madrid o Roma, per exemple, estan exempts d'aquesta situació i els permetria salvar-se'n, però serà difícil.

Sembla inviable que la temporada s'engegui solament per a la gira asiàtica. Tot i ser una zona menys afectada actualment per la pandèmia, són pocs tornejos i llunyans de l'epicentre dels principals jugadors de la competició. Podríem acabar veient una temporada amb solament tres Grand Slams, comptant-hi el ja jugat, i les anomenades ATP Finals (el que era abans el Master). Es jugarà la Davis? Tan difícil o més que els altres tornejos. El meu pronòstic és que els jugadors no estaran disposats a jugar-la i Kosmos, l'empresa que l'organitza, després d'un primer any difícil logísticament i financerament, segurament preferirà tenir marge durant un any per tornar-hi amb més força i evitar organitzar la segona edició en un any tan complicat com aquest. Conclusió final: serà un any amb molt poc tenis i amb moltes sorpreses en els resultats als Grand Slams que es juguin, per la falta de ritme competitiu dels jugadors, un aspecte clau en aquest esport.