Me’n recordo com si fos ahir: mirava el vàter i hi veia sang en lloc d’orina. Aquesta va ser la seqüela del meu primer encontre amb la policia. Tenia quinze anys i vivia a South Jamaica, al districte de Queens. M’havien detingut per violació de domicili després d’haver entrat i restat il·legalment a casa d’un conegut. La policia em va dur a la comissaria del districte 103, el mateix districte policial on més endavant moriria Sean Bell tirotejat per agents de les forces de l’ordre, i em van ficar en una sala del soterrani. Em van clavar moltes puntades de peu a l’entrecuix. De totes les parts del cos, apuntaven a aquella. Després vaig passar la nit al centre de detenció de menors de Spofford. Els set dies següents, cada cop que orinava mirava fixament la sang que queia a la tassa del vàter de casa. Em repetia que, si l’endemà em seguia passant, compartiria la vergonya que sentia amb la meva mare, tot i que mai vaig tenir prou coratge per treure el tema. Quan vaig tornar a orinar amb normalitat, vaig pensar que havia deixat enrere aquell tràngol. No ho vaig explicar mai a ningú fins que vaig ser adult, ni tan sols a la meva mare.
Mentre intentava oblidar aquell atac a la meva virilitat i la vergonya que em va provocar, m’arribaven noves històries de terror que em feien reviure el malson: les experiències dantesques de Randolph Evans, Patrick Dorismond, Abner Louima i incomptables joves més em recordaven el meu secret. Penseu en tots els secrets que guarden els joves de color. Quants amaguen alguna veritat fosca sobre els abusos de què han sigut víctimes? I què els provoca aquesta foscor?
Perquè aquesta foscor surti finalment a la llum, el nostre país ha d’abordar les arrels d’aquesta crisi. El primer pas és reconèixer que la formació que s’imparteix a les acadèmies de policia d’arreu del país no es respecta en el tracte amb la població negra. Després d’una instrucció de sis mesos a l’acadèmia, n’hi ha prou amb sis dies d’instrucció al carrer amb policies veterans per oblidar els ensenyaments adquirits.
Jo mateix ho vaig aprendre de primera mà. No volia que cap més nen hagués de passar pel que jo havia viscut, de manera que vaig intentar canviar les coses des de dins incorporant-me a la policia. Hores després de sortir de l’acadèmia com a agent principiant, em van advertir del següent: val més que et jutgin els dotze membres d’un jurat que no pas que sis portadors carreguin el teu fèretre. Els primers dies vaig veure amb els ulls impressionables del principiant com cada dia, en sortir de la comissaria, els companys tocaven les taquilles dels col·legues morts. Començaven el torn a la defensiva, pensant a protegir-se ells mateixos en lloc protegir els ciutadans als quals servien amb independència del seu color de pell. Un dels meus companys blancs em va dir una vegada que, si veia un individu blanc amb una pistola, actuava amb més cautela de l’habitual tant per ell com per l’individu. En canvi, si veia un individu negre amb una pistola, actuava amb cautela només per ell mateix.
Aquestes són les ensenyances a les quals vaig estar exposat i la realitat del que ha sigut la pràctica policíaca cap a la població de color no tan sols a Nova York, sinó arreu dels Estats Units. Hi ha una herència de desigualtat que no ha aparegut d’un dia per l’altre sinó que, al contrari, ha quedat gravada en la cultura dels cossos i les forces de seguretat durant dècades. La direcció dels cossos de policia, que durant molt de temps ha cregut en la justícia de porra i gallet fàcil, es mostra reticent a actuar de manera eficaç contra els agents que tenen un historial d’abusos documentat i contrastat. S’ha d’apartar aquests individus del cos. Aquest és un element essencial de la resposta necessària -que encara ha de ser més àmplia- per posar remei a aquesta història d’abusos.
No podem seguir concebent la tasca de la policia amb una mentalitat antiquada; això, sens dubte, implica incorporar la tecnologia a la pràctica policial. La tecnologia s’ha utilitzat per combatre la delinqüència, però no com a eina per determinar què passa durant una actuació de les forces de l’ordre. Nova York ha pres una decisió encertada en col·locar càmeres al cos dels agents, però per què no instal·lar càmeres a les mateixes pistoles? De fet, fins i tot podem anar més lluny i incorporar càmeres als vehicles policials. La tecnologia no serviria només per treure a la llum què passa en la foscor dels encontres amb la policia; també fomentaria la confiança de població en les mesures perquè els agents retin compte dels seus actes.
Una altra mesura igualment important, especialment a la llum del que ha passat després de les morts de Michael Brown i Eric Garner, és reformar el sistema dels grans jurats, uns òrgans independents dels tribunals que tenen la potestat de decidir si es jutja els sospitosos.
Els processos per tirotejos protagonitzats per la policia s’haurien de tramitar de manera completament independent dels grans jurats locals. Aquests òrgans no es poden fer càrrec de casos en què hi hagi implicats agents de policia, dels quals els membres del jurat depenen en el seu dia a dia. Per a incidents en què estigui implicada la policia, s’haurien de formar grans jurats especials i els organismes independents haurien de recopilar proves fins i tot abans de la convocatòria del jurat, quan es trobessin amb la policia. Les proves recollides en aquell moment servirien per determinar si s’acusa formalment un sospitós i s’inicia un judici i garantirien un procés just en què s’extraguessin conclusions basades en fets.
Si no aprofitem aquest moment en què la història ens truca a la porta, estem condemnats a ser testimonis de més abusos, més divisió i més caos.
Quan el meu fill tenia quinze anys, la policia el va aturar en un cinema sense cap motiu aparent. Ell va ensenyar el carnet d’identitat i va explicar que el seu pare era capità de policia jubilat i senador estatal. Els policies li van contestar: “I què?”
El cas és que ni importa ni hauria d’importar qui sigui jo; el meu fill mai no hauria d’haver tingut aquella experiència. I, mentre això no canviï, en realitat no canviarà res per als ciutadans de color.
