A la dreta del pare

Una de les reflexions més urgents que ha defer l’esquerra, aquí i arreu, és la qüestió del dret a decidir

ERNEST BENACH
ERNEST BENACH

Analistes, politòlegs, periodistes, sociòlegs, filòsofs, catedràtics i associats, polítics en actiu i polítics en passiu reflexionen sovint sobre cap on van les esquerres, aquí i arreu. El fantasma del populisme amenaça, mentre que la dreta s’imposa i no només per la victòria de Trump als Estats Units. Merkel vol renovar mandat i França opta per un candidat conservador tradicional, ben a la dreta, per fer front a Marine Le Pen. I l’esquerra? Ni hi és, ni se l’espera. Aquest és el panorama que tenim. En qualsevol cas, el debat que s’ha produït arran de la mort de Fidel Castro ha deixat clar que l’autocrítica en l’àmbit de l’esquerra és una assignatura pendent.

Recupero un post de Roger Costa a la revista Sàpiens en què explica que la definició de dretes i esquerres ve dels temps de la Revolució Francesa. En aquells moments de debats parlamentaris intensos, els partidaris de l’ordre establert i seguidors del poder reial van demanar seure a la dreta de la presidència, seguint així una tradició cristiana absolutament assumida per l’Europa Occidental: Jesús quan puja al cel seu a la dreta del pare, igual que ho faran els bons el dia del Judici Final. Per contra, els partidaris de canviar l’ordre establert, els que volien trencar l’estabilitat, o sigui, els transgressors, seien a l’esquerra.

La socialdemocràcia europea va jugar un paper cabdal a l’hora de construir l’estat del benestar a Europa després de la Segona Guerra Mundial i al llarg de la segona meitat del segle XX. El treball, la salut, l’educació començaven a tenir un lloc destacat en l’agenda política.

Ara tothom s’omple la boca de participació. Una altra cosa és com es fa efectiva aquesta participació, i fins a quin punt implica canvis reals i de fons

El cert és que la societat tal com la coneixem ara ha canviat de manera substancial. S’ha avançat en moltes de les reivindicacions històriques de l’esquerra, però n’han aparegut de noves. A més, els partits que respondrien al perfil més conservador, sovint, i molt especialment en alguns països, han fet seves les reivindicacions més clàssiques de l’esquerra. Per exemple, en qüestió de medi ambient l’aparició dels verds en la política europea va trasbalsar molts dels esquemes que hi havia, tant pel que fa a discurs com també pel que fa a polítiques mediambientals. És evident que els verds no han assolit, ni de bon tros, els seus objectius, però que la consciència mediambiental del conjunt de la població ha crescut és innegable. Un altre dels mites de la política progressista, la participació ciutadana, ha seguit un camí similar al medi ambient. Ara tothom s’omple la boca de participació. Una altra cosa és com es fa efectiva aquesta participació, i fins a quin punt implica canvis reals i de fons. Aquí certament n’estem lluny i la desorientació a totes bandes és gran.

Avui apareixen en l’univers de les esquerres altres tòtems que sembla que donin pedigrí a determinades formacions. La transparència i la lluita contra la corrupció són dels més importants, i en conseqüència les propostes que es facin a propòsit d’aquesta qüestió determinaran el nivell d’esquerranisme de què es podrà fer ostentació. Però tot plegat és bastant més complicat. A la societat, tal com la coneixem avui, li calen reformes profundes en molts aspectes, i de manera prioritària en els que provoquen que hi hagi corrupció. Però els canals a través dels quals es prenen les decisions i qui les pren, els drets individuals i també els drets col·lectius, l’evolució de la democràcia participativa cap a una democràcia més deliberativa o la revolució pendent en el món de l’educació en molts països, també a casa nostra, són també elements de fons. Com ho podrien ser les polítiques de paritat de gènere, en què sovint l’esquerra no sap com passar de la teoria a la pràctica, que al final és el que compta. O un debat urgent i pendent sobre la funció pública, i sobre allò que és públic i privat, per no parlar del dret a l’habitatge o del dret universal a internet.

També és evident que la política internacional s’ha de mesurar per altres paràmetres, i que tan important és la diplomàcia com la cooperació, i que és una vergonya absoluta contemplar els camps de refugiats, on els autèntics pàries del segleXXI, escampats ara mateix per una part d’Europa, esperen que l’altra Europa, la que realment pot, els aculli. I així podríem seguir amb altres exemples que demostrarien que la redefinició del que vol dir ser d’esquerres en ple segle XXI és necessària i urgent. I no és fàcil, no es pot convertir en un simple exercici de maquillatge amb concessions de cara a la galeria, com tampoc en una radicalització extrema de tot el que té a veure amb la cosa pública. Ha d’anar molt més enllà. Precisament, una de les reflexions més urgents que ha de fer l’esquerra, aquí i arreu, és la qüestió del dret a decidir. Aquells revolucionaris francesos que no seien a la dreta del pare eren transgressors i ho qüestionaven tot. I tot vol dir tot, monarquia i límits territorials inclosos. Com ara, vaja.