L’extrem centre

Macron pregona seguretat, ocupació, renovar l’educació i Europa. Simple, però alhora marcant distàncies quan planteja la renovació dels rostres habituals de la política francesa

Les eleccions a França ja han cobert la seva primera volta. Macron o Le Pen, vet aquí el dilema. És evident que el triomf dels extremismes a les presidencials franceses és una realitat. Per començar, l’extrema dreta amb Marine Le Pen, probablement més suau en les formes que el seu pare però exactament igual de dura en el fons, té les seves opcions. Això ha posat en alerta tot Europa, i també ha provocat que els màxims responsables polítics francesos, de dreta a esquerra, donin suport a Emmanuel Macron, que vindria a representar l’extrem centre. Curiosament aquest suport anti Le Pen no el dona el candidat d’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que ha fet un bon resultat, en superar el Partit Socialista i empatar pràcticament amb el candidat de la dreta conservadora, i principal favorit només fa uns mesos, François Fillon. Tot plegat, una situació ben complexa en què la derrota dels partits clàssics i la victòria dels extrems és ben evident.

Sembla clar, doncs, que els extrems s’han disparat a França. I ho han fet a la dreta, a l’esquerra però també al centre. Els partits clàssics i tradicionals de l’escena política francesa o bé han passat a la història, o bé han tret els seus pitjors resultats. I aquesta voràgine s’ha emportat uns quants dels líders polítics que han protagonitzat la política francesa els darrers anys. Els lideratges són essencials en política i en el govern, però a França els lideratges són alguna cosa més, estan especialment cuidats i la identificació de líder amb partit, amb moviment, fins i tot amb ideologia, ha sigut una constant. És l’ADN de la política francesa.

El 'Frexit', seguint l’estela del Brexit, probablement seria la mort definitiva d’Europa com a projecte polític i estava preconitzat per Le Pen i per Mélenchon

En aquestes eleccions presidencials, l’extrema dreta i l’extrema esquerra franceses han demostrat tenir un punt en comú, tot i que amb arguments antagònics, i no és altre que la crítica i la separació de l’actual model europeu. El Frexit, seguint l’estela del Brexit, probablement seria la mort definitiva d’Europa com a projecte polític i estava preconitzat per Le Pen i per Mélenchon. El projecte europeu difícilment ha anat una mica més enllà de projecte, i ha quedat lluny de la realitat que molts anhelaven, però també és cert que si finalment guanyés Le Pen, amb tota probabilitat, d’Europa en quedaria el nom i poca cosa més. El forat que es crearia a Europa amb la Gran Bretanya i França a fora seria l’equivalent a partir Europa en tres grans franges: el nord, el sud i l’est, i un campi qui pugui generalitzat que provocaria encara més problemes, divisions i diferències dels que ja hi ha ara.

Macron, per contra, és un europeista convençut i el seu discurs en aquest àmbit no és especialment diferent del de les principals cancelleries europees. Aquest, sens dubte, pot ser un valor que el reforci de cara a la segona volta i definitiva, sumat al vot de la por que provoca Marine Le Pen.

Però Macron es diferencia dels partits més clàssics en qüestions importants.

“L’objectiu no és votar contra una persona, és trencar amb un sistema que no ha funcionat en 30 anys”. Aquest atac al sistema, a França i en aquestes eleccions, el podien subscriure Le Pen i Mélenchon, però hem sentit discursos similars a Espanya, a Itàlia o a Grècia. I vet aquí que a França és Emmanuel Macron, la mateixa nit que el catapulta com a principal favorit per assolir la presidència de la República, qui se’l fa seu. I per fer-ho pregona seguretat, ocupació, renovar l’educació i Europa. Simple, però alhora marcant distàncies quan planteja la renovació dels rostres habituals de la política francesa. Una altra picada d’ullet als antisistema.

M’encurioseix saber fins a quin punt Macron sabrà concretar i aplicar tot allò que predica des de l’extrem centre, i si realment serà capaç de revolucionar un estat tan clàssic com el francès

Alguns analistes han parlat de poca consistència del seu programa polític i d’una radicalització en aspectes determinats. Per això m’he atrevit a parlar d’extrem centre. La política ja no es pot mirar de manera lineal, ja no és una línia que va de dreta a esquerra passant pel centre i on a la dreta hi havia els conservadors, al centre els liberals i a l’esquerra socialistes, comunistes i ecologistes. La tercera dimensió ha entrat en escena, i per tant parlar d’extrem centre significa que hi ha altres paràmetres mesurables en la política, arreu, que comencen a tenir un pes considerable i a trencar inèrcies i tendències de vot. La transparència, l’honestedat, saber captar i entendre que el món que ve requereix altres habilitats i valors, la preocupació real per evitar desigualtats, la globalització com a factor de risc, però també com a oportunitat, i molts altres elements han agafat una dimensió que pot portar un jove de 39 anys a la presidència de la República. M’encurioseix saber fins a quin punt sabrà concretar i aplicar tot allò que predica des de l’extrem centre, i si realment serà capaç de revolucionar un estat tan clàssic com el francès. El que per a molts francesos és el mal menor haurà de demostrar que, a més, és capaç de superar tota la colla d’aduladors i admiradors interessats que, en el fons, no pretenen altra cosa que fer que tot canviï perquè tot segueixi igual. Tot un repte.