Catalunya, una xarxa social

La ciutadania barcelonina, i de retruc la de tot el país, ha tornat a donar un exemple de civisme modèlic

Hem viscut uns dies d’angoixa i de dolor. L’atac terrorista a Barcelona i Cambrils ens ha trasbalsat a tots plegats. I ho ha fet tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. És en aquests moments de dificultats màximes, de situacions d’emergència, de trasbals social, és en aquests moments de desastres col·lectius que podem copsar la maduresa d’una societat.

La ciutadania barcelonina, i de retruc la de tot el país, ha tornat a donar un exemple de civisme modèlic. El crit de “No tinc por” s’ha fet sentir arreu del planeta perquè ha sigut un crit espontani, expressat des de la innocència i sense cap mena de manipulació, per part d'aquells a qui algú ha volgut condemnar injustament. L’onada de solidaritat que es va exercir en les hores crítiques a Barcelona va ser un exemple del que realment és una autèntica xarxa social. Una xarxa on gairebé tothom va jugar el seu paper, començant pels Mossos d’Esquadra, exemplars i eficients com la millor policia del món, continuant pels professionals sanitaris que van tornar a posar de manifest que a Catalunya tenim una sanitat pública extraordinària, molt millor de la que ens volen vendre els derrotistes habituals de carnet, sense oblidar els professionals de les emergències (psicòlegs, voluntaris, fins i tot els taxistes...) que van donar la força i el múscul necessari al país per resistir un dels embats més dolorosos que existeixen, l’embat del terror.

És en aquests moments de desastres col·lectius que podem copsar la maduresa d’una societat

Aquesta xarxa social en què es va convertir Catalunya ha sigut la clau per poder suportar i resistir una situació tan complexa.

Però i les altres xarxes socials? S’ha demostrat que, en un moment de crisi com aquest, la xarxa de la immediatesa, de la informació, és Twitter. WhatsApp ha servit sovint per donar sortida a rumors, falses notícies, imatges escabroses, i per donar cos a la part més perversa de la societat, aquella que es recrea en la desgràcia. No s’ha manifestat com una xarxa útil, més enllà d’algun cas particular, que és on agafa sentit WhatsApp. No deixa de ser una connexió aïllada, tot i que l’expressió pugui semblar contradictòria. Facebook ha actuat a un altre nivell amb la seva aplicació Ajuda de la Comunitat (Community Help). L’aplicació servia per a la localització de persones, oferiment de suport, fins i tot allotjament, i ha sigut un exemple molt interessant de com d’útil pot ser una xarxa social en moments de catàstrofes i desastres com el que ens va afectar. Sigui com sigui, el que és evident, però, és que les xarxes socials han despullat moltes persones i han permès conèixer què hi ha darrere la façana. Des de les actuacions infectes de determinats professionals dels mitjans de comunicació sense escrúpols fins a aquell racista que en més o menys mesura tanta gent porta a dins, o el bocamoll que necessita la seva dosi de protagonisme i aboca a la xarxa tot el que li arriba sense contrastar, tots plegats s’han manifestat aquests dies amb un simple tuit o un post a Facebook o aquell whatsapp inoportú al grup de pares i mares de l’escola. Aquesta realitat, no ho menystinguem, també existeix.

El reconeixement espontani de molta gent aquests dies ha tornat a posar al seu lloc un cos policial que ha demostrat sobradament la seva capacitat d’actuació

Per contra, també hi ha hagut lliçons admirables, i això em fa pensar que encara hi ha esperança. La més rellevant per a mi ha sigut l’actuació dels Mossos d’Esquadra a Twitter. Un exemple de com és de compatible tenir una actuació discreta i alhora transparent, una actuació caracteritzada per la sobrietat, per no aixecar falses expectatives ni donar credibilitat a rumors que en moments de crisi com el de la setmana passada es converteixen en els amos de l’escenari. Els Mossos van saber combinar textos, amb fotografies quan calia i transmissió en directe de determinades compareixences, utilitzant tres idiomes amb tota normalitat. Una actuació que hauria de ser de manual per a d’altres cossos de seguretat i que s’hauria d’ensenyar a les facultats de comunicació com a exemple de bones pràctiques. Aquest és un gran exemple de per a què poden servir les xarxes socials si se’n fa un bon ús.

Fa temps que sostinc i defenso que tenim molt bons policies en aquest país, i que sovint els Mossos han estat atacats, per protagonistes ben diversos i sovint contradictoris, de manera injusta. El reconeixement espontani de molta gent aquests dies ha tornat a posar al seu lloc un cos policial que ha demostrat sobradament la seva capacitat d’actuació, la seva capacitat de comunicació i la seva empatia amb la societat que ha de protegir. Mal que els pesi als uns, i als altres.

Podríem posar alguns exemples també de males pràctiques, curiosament associats a determinats mitjans de comunicació, la qual cosa també ens hauria de fer reflexionar, tant a nivell de professió com a nivell de societat, cap on va el periodisme i si realment ha sabut llegir de manera correcta en quin moment de la història ens trobem, i com les noves tecnologies i les xarxes –totes, les d’internet i les de tota la vida– han canviat aquesta societat. Les bones pràctiques en el periodisme també tindran reconeixement a la societat, com ara l’han tingut els Mossos. I, si no, temps al temps.