‘Mamamina’ o l’antítesi de la hispanofòbia

Serem independents, serem República, però per força sempre tindrem una relació especial amb Espanya, perquè no hi volem renunciar

Quan jo era petit a casa hi vivíem la mare, el pare, l’àvia Antònia, l’avi Josep i la meva germana Rosa. Encara no havien arribat els dos germans més petits, l’enyorat Iago i el Ferran. I tothom treballava, els avis i els pares. En aquella època no hi havia escoles bressol i les famílies s’espavilaven com podien. A mi em va cuidar una veïna de casa que es deia Herminia García, natural de Villanueva de la Cañada. I em va cuidar perquè va voler, per relació de bon veïnatge i perquè ens estimàvem. Sense cap condició, sense compensacions de cap mena. Per allò que té la canalla petita de fer-se el seu propi vocabulari, la vaig batejar com a mamamina, que no sé gaire què vol dir. La mamamina estava casada amb el tío Eduardo (la categoria d’oncle l’hi vaig adjudicar sense tenir-hi cap mena de parentiu). Treballava a la Renfe i m’ensenyava d’amagatotis el seu carnet de la UGT de l’època de la República. Era la dècada dels seixanta. Quan van arribar els dos germans petits a la família la mamamina encara va esdevenir més indispensable per a nosaltres, i va continuar fent croquetes i truita de patates i “ arroz con pollo para sus niños”. Els meus germans i jo l’estimàvem amb bogeria. La relació va ser tan intensa que uns parents seus van ser padrins del meu germà petit i ell i la meva germana ho van ser dels seus fills. A l’estiu els parents de Madrid venien al carrer de les Galanes, i anàvem a Salou, i passejàvem per la plaça de la Llibertat, i ens compraven un gelat a la Jijonenca. Era una relació absolutament fraternal. No la puc imaginar de cap altra manera.

Al contrari del que diu Albiol, jo, independentista des que tinc ús de raó política, no detesto Espanya, ni l’odio, ni li vull cap mal

Explico aquest episodi tan personal perquè hi vaig pensar tot sentint el president del grup popular al Parlament de Catalunya en el seu discurs de posicionament contra la llei del referèndum i que ara ha reblat parlant, sense cap mena de pudor, de la “hispanofòbia” que es genera des de l’independentisme. En un moment determinat el senyor García Albiol ens va etzibar sense manies ni contemplacions, i cito textualment: “ Les voy a hablar sin ningún complejo de eso que no les gusta oír, de esa palabra que detestan, les voy a hablar de España”.

En sentir Albiol vaig pensar que jo, independentista des que tinc ús de raó política, no detesto Espanya, ni l’odio, ni li vull cap mal. Esclar que no. Entre altres coses perquè, més enllà de la família, una de les persones que em va criar i em va estimar era espanyola. I la seva família també. I a casa els estimem, els apreciem, els respectem. És evident que els lligams i els vincles entre molts catalans, una immensa majoria, m’atreviria a dir, i molts espanyols són clars, directes i no es trencaran mai. Seria una autèntica bogeria permetre-ho. Els meus amics de Madrid són del Reial Madrid, tot i que n’hi ha algun de l’Atlètic, i la veritat és que no els he preguntat mai què voten. Perquè m’és ben bé igual. Parlar d’odi a Espanya per part dels catalans és un gravíssim error, perquè no hi és, aquest odi. Parlar de fronteres amb Espanya és un altre gravíssim error. Gairebé sembla que vulguem reeditar un Mur de Berlín versió 2.0, i això a aquestes altures del segle XXI és impossible.

Els lligams i els vincles entre molts catalans, una immensa majoria, i molts espanyols no es trencaran mai. Seria una autèntica bogeria permetre-ho

Serem independents, serem República, però per força sempre tindrem una relació especial amb Espanya. Perquè molts dels que votarem el proper 1 d’octubre hi tenim aquesta relació i no hi volem renunciar. I ni el senyor Mariano Rajoy ni tampoc el senyor García Albiol aconseguiran que ho fem. Aspirem en el fons a ser un país normal, amb relacions excel·lents amb els seus veïns, relacions d’igual a igual. I, per sort, això no té res a veure amb les relacions personals i familiars entre persones que visquin a Catalunya i a Espanya. Continuarem estimant-nos, continuarem escrivint-nos, continuarem visitant-nos, continuarem abraçant-nos quan ens trobem...

Fa unes setmanes també va fer furor a la xarxa, a causa d’un maldestre article del subdirector del diari El Mundo, l’expressió #jotambésocxarnego. Els meus orígens estan molt arrelats al Camp de Tarragona. Tinc avis i besavis de Valls, de Mont-roig del Camp i de Reus. I això no em fa ni més ni menys català que aquells que tenen els seus orígens a Andalusia, Madrid, el Marroc o Alemanya. La gran diferència, el que farà especial la República Catalana, aquella que hem de construir si el poble ho vol a partir de l’1 d’octubre, és que tothom hi és benvingut, tothom hi té el seu paper. És, sobretot, l’hora de construir el futur, que és precisament allò que tenim en comú. I en aquesta construcció no podem confondre de cap de les maneres els maldestres governs espanyols que no han entès Catalunya, ni les seves aspiracions, amb els espanyols que potser ara no saben què està passant però amb qui molts de nosaltres tenim, i tindrem, lligams.

La mamamina va votar en alguna ocasió ERC, perquè votava a “ su niño”. Jo no sé què hauria votat l’1 d’octubre. No ho sé. Ja fa uns anys que va morir. Però de ben segur que n’hauríem parlat i que ella ens hauria dit un cop més allò que es considerava “ una catalana más”. En el fons el senyor Albiol em va inspirar un altre motiu per votar que sí el dia 1 d’octubre, i no és altre que per demostrar que no detesto Espanya, i perquè la mamamina n’estaria molt orgullosa.

Etiquetes