La nostra policia

Els professionals que tenen avui les plantilles policials a casa nostra sovint han de fer la seva feina amb una incomprensió que no escau als estàndards d’un país normal

Primer Sants, ara Gràcia... La Barcelona ocupada va mostrant diverses cares. Hi ha una cara que tothom valora, fins i tot l’actual oposició convergent per boca de l’alcalde Trias. És la cara de la feina social que molts joves fan de manera altruista i desinteressada. Però hi ha una altra cara que ho engega tot a dida, la cara de la violència injustificada. I quan això succeeix la intervenció policial es fa necessària i el peix es mossega la cua. Sortim del diàleg i les bones intencions i entrem de ple en la irracionalitat. La solidaritat i les causes nobles s’esvaeixen enmig del fum dels carrers de Gràcia. S’ha fet fosc, negra nit. La democràcia s’ha afeblit una mica més.

Catalunya és un país extraordinàriament solidari. Hem abraçat les causes perdudes de mig planeta, demostrant sovint un gran nivell de compromís amb persones que patien arreu. Aquests darrers mesos d’horrors permanents a la Mediterrània era habitual veure catalans als camps de refugiats exercint de voluntaris i intentant pal·liar les greus injustícies amb què ens està obsequiant el segle XXI, un segle de grans avenços i alhora d’immenses injustícies.

Els 40 anys de dictadura feixista van crear una autèntica aversió cap a les forces policials

Aquesta solidaritat ha abraçat des de l’oposició a la Guerra de l’Iraq fins a l’acollida de refugiats bosnians i multitud d’ONGs que exerceixen la solidaritat més activa i pràctica. Catalunya ha sigut, de sempre, un país compromès amb la pau. Més enllà del debat sobre com haurà de ser la seguretat, individual i col·lectiva, a la futura República Catalana, és evident que les actituds de compromís amb la pau formen part del nostre ADN. Des de les Assemblees de Pau i Treva que en ple segle XI ja buscaven la pau entre pagesos i nobles feudals, passant per l’Estatut de Núria -que recollia en el seu preàmbul la voluntat d’alliberar el jovent de Catalunya de “l’esclavatge del servei militar” en un moment en què Europa estava més militaritzada que mai- o pels objectors de consciència que en ple franquisme van començar a fer serveis civils alternatius, fins a arribar a molts joves que avui han fet de la solidaritat la seva primera opció de vida, hi ha un fil conductor que ens ha situat clarament en un bàndol molt concret, el de la pau i la resolució dels conflictes per la via pacífica i democràtica.

La llei de la policia de Catalunya especifica que la policia del país són els Mossos d’Esquadra i les policies locals. Cal dir que en els 40 anys de dictadura feixista, els cossos de seguretat de l’Estat (fossin grisos o verds) van tenir un paper molt directe en la repressió de les forces democràtiques i els seus representants. Això va crear, i era plenament justificat, una autèntica aversió cap a les forces policials, cap a la policia, així, en genèric.

I aquesta prevenció cap a les policies s’ha allargat en el temps i ha acabat per contaminar les policies pròpies del país, els Mossos i les policies locals. És cert que la presència dels cossos i forces de seguretat de l’Estat a Catalunya en el moment del desplegament de la nostra policia, tot i que tècnicament devia ser necessària, no ha facilitat gens les coses.

Els professionals dels cossos policials catalans mereixen respecte i tenen tot el dret a guanyar-se l’estima de la ciutadania de Catalunya

I de Catalunya estant és evident que no tot s’ha fet bé, i que algunes actuacions policials no han ajudat gens a crear aquesta necessària proximitat que hi ha d’haver entre una policia i els ciutadans de la societat que han de protegir. Hi ha exemples recents d’actuacions tant de la Guàrdia Urbana de Barcelona com dels mateixos Mossos d’Esquadra que ho demostren, i que no deixen de ser excepcions que confirmen la regla. És clar que s’ha de posar llum en tots aquests casos i demanar responsabilitats. Però dit això, també és cert que els professionals que tenen avui les plantilles policials a casa nostra sovint han de fer la seva feina amb una incomprensió que no escau als estàndards d’un país normal, d’una societat democràtica.

Catalunya és un país en permanent construcció, i com a tal també ha d’acabar de construir la seva policia, una policia democràtica, al servei del poble i del seu país, connectada amb el món i sobretot moderna. Tinc el ple convenciment que hi ha les bases per a fer-ho, sobretot generacions de mossos i mosses que també han fet d’aquesta complexa professió la seva opció de vida. Mereixen respecte i tenen tot el dret a guanyar-se l’estima de la ciutadania de Catalunya. No els podem negar aquest dret, que a més és un repte de país. Sentir orgull pels herois d’Idomeni, però sentir-ne també pels herois que ens garanteixen un país més segur cada dia, seria un signe de país normal.