N'hi ha prou amb un senzill truc màgic per entrar en un món nou. Després d'un breu monòleg, l'escenari del TNC es mou suaument per donar pas a una espectacular casa de fusta de tres pisos típicament americana. Així comença Agost , la monumental obra de teatre que s'haurà de prorrogar després d'haver batut tots els registres de venda d'entrades al nostre país. Aconseguir una localitat per veure Agost és gairebé tan difícil com reservar una taula a El Bulli. N'hi ha per a això i per a molt més: l'espectacle magistralment dirigit per Sergi Belbel té una llargada de més de quatre hores, en una duració que desafia qualsevol convencionalisme, i el més increïble és que el drama al qual assistim amb la boca oberta des del primer minut es queda fins i tot curt. Pot ser que l'èxit històric d'aquesta obra magna sigui el text precís, irònic i despietat de Tracy Letts. Pot ser que siguin els seus actors, dels quals sobresurten dues estratosfèriques Emma Vilarasau i Anna Lizaran, que protagonitzen un duel espectacular, ple de girs inesperats i de matisos intel·ligents. Pot ser que sigui perquè l'obra sedueix els que no anem sovint al teatre i pot ser perquè poques coses hi ha tan efectives com el boca-orella dels catalans quan ens posem a recomanar una obra, una pel·lícula o un llibre. O pot ser senzillament per tot alhora.
Si gratem una mica en la història del muntatge entendrem una mica millor com s'ha fet aquest Agost . L'obra va ser originalment contractada per Focus, que la va cedir al TNC en veure que era massa cara. Una empresa privada va tenir la intuïció de l'èxit i una empresa pública va tenir el bon criteri de jugar-se-la. La veritat és tan irrebatible que molts ni voldran escoltar-la: sense un teatre públic de qualitat, sense els diners de tots nosaltres, el miracle d' Agos t no hauria estat possible.
Sovint ens omplim la boca reclamant l'excel·lència que veiem fora de les nostres fronteres, però si obríssim els ulls ens adonaríem que a vegades la tenim més a prop del que ens pensem. És el cas dels Folk, Gil, Triola, Renom, etc., que omplen quatre hores amb el seu talent i ens fan recordar que a Catalunya moltes coses funcionen a part del Barça. Igual que els triomfs blaugranes han fet reflexionar a tothom sobre la importància de La Masia, l'èxit d'Agost hauria de blindar qualsevol debat sobre el nostre teatre nacional. En una època de retallades, i amb l'excusa de la crisi, molts s'alçaran per intentar destruir el que és nostre, i és ara que haurem de destriar el que és superflu del que és essencial, com el TNC.
Al final del segon acte, en un moment èpic de l'obra, la Barbara (Vilarasau) crida a la Violet (Lizaran): "Ara sóc jo qui mana aquí!", en una revolta inoblidable, una autèntica inversió de poders, que deixa l'espectador bocabadat. Aquella escena és segurament una metàfora del que hauríem de començar a fer ben aviat si no volem quedar-nos sense teatres, hospitals i casals d'avis, és a dir, despullats i sense res. Qui sap si el crit profund de la Vilarasau a la Sala Gran del TNC, aquest sí, ens assenyala el camí.
