13/05/2011

L'única ànima del PSC

3 min

Una petita i hàbil trampa preparada per CiU en el moment exacte ha situat el PSC davant de l'abisme de tots els seus fantasmes. La trampa era evidentment electoralista i estava posada amb intel·ligència a pocs dies de les eleccions municipals. Però era legítima. I el que és sorprenent no és que els rivals del PSC intentin que s'estavelli amb les seves contradiccions sinó que sigui tan fàcil curtcircuitar-lo.

Una innocent moció que es limitava a demanar els 1.450 milions d'euros que se li deuen a Catalunya pel fons de competitivitat al Congrés de Diputats es va convertir dimarts passat en un malson de conseqüències imprevisibles per als socialistes catalans. El PSC es troba en una situació de debilitat tan extrema que qualsevol petit obstacle es converteix en una muntanya impossible d'escalar. Qualsevol pedra a la sabata amenaça de col·lapsar-lo. L'atzucac al qual va arribar dimarts és aparentment tan incomprensible que sembla una broma: el mateix partit que va aprovar aquest fons de competitivitat i que hi va votar a favor al Senat, hi va votar en contra al Congrés dels Diputats.

En un moment de crisi general, renuncia a reclamar una quantitat astronòmica i anteposa els interessos de partit als de país. En un moment òptim per fer d'oposició, es queda sense poder argumentar contra les retallades amb un mínim de credibilitat: els contraarguments de CiU quan el PSC parli de retallades són tan fàcils d'imaginar que no cal ni escriure'ls. I en plena campanya electoral, renuncia a la força de poder capitalitzar el retorn a Catalunya d'un deute grandiós que podia vendre com una victòria pròpia.

Cal, doncs, anar més enllà: com pot ser que una minúscula moció al Congrés provoqui aquests estralls? Segurament perquè l'enfocament de l'aparell ja fa anys que és un altre. Sintèticament, es podria dir que el PSC s'ha oblidat del PSC. Ha abandonat qualsevol intent d'autonomia i avui és tan sols una franquícia desdibuixada d'una estructura que pensa tan sols a escala estatal.

Els elements que reivindiquen una diferenciació són arraconats i ignorats des de fa temps, i en lloc de fer una reflexió crítica s'ha optat per la tàctica de guanyar temps. Algú dirà que els 25 diputats del PSC sempre han votat el mateix que els del PSOE, però també haurà d'admetre que mai havien tingut un paper tan irrellevant, un perfil tan baix i una incapacitat tan gran i tan manifesta de posar els interessos de Catalunya per davant dels del partit. Com ja era previsible, la derrota escandalosa del 28-N no va obrir cap debat i qualsevol renovació ha estat ajornada fins a un congrés extraordinari que capitanegen els mateixos que han portat el partit a la debacle. Aquella derrota va castigar una estratègia, que no era una altra que la d'intentar diluir el PSC i apropar-lo al PSOE. Com menys PSC va ser el PSC, pitjors resultats va obtenir. Lluny de voler aprendre res d'aquella derrota, va radicalitzar encara més la seva tria i a deu dies de les municipals envia un missatge letal. Letal? Bé, no del tot. Des de l'òptica del PSOE, és un bon missatge. No ho és des de l'òptica del PSC, però aquest subpartit fa temps que ha deixat de tenir entitat pròpia.

La imatge de Chacón arribant des de Sardenya per garantir la unitat de vot dels 25 socialistes catalans amb els seus companys espanyols simbolitza la fi del viatge. El PSC ha deixat d'aspirar a tenir una visió pròpia de Catalunya i és tan sols l'instrument que la ministra de Defensa necessita per assaltar la presidència del Govern. Un partit polític amb una visió pròpia del país i de la societat és absorbit per la casa mare. Les dues ànimes han deixat d'existir perquè només n'hi ha una, i es diu PSOE. Les decisions ja no es prenen a Barcelona sinó a Madrid. Amb uns quants anys de retard, Iceta i companyia s'han adonat que els 25 diputats que van salvar Zapatero van ser interpretats a Ferraz com un èxit del PSOE, i no del PSC. El que aquí es venia com els 25 diputats salvadors allà eren un pur patrimoni de la campanya de Zapatero.

El resultat és un PSC que manté les sigles però que per perdre ha perdut fins i tot les seves contradiccions. Això té conseqüències per al partit, però sobretot per a la política catalana. Just quan el govern de CiU passava el seu pitjor moment des de l'arribada al poder, quan estava embarrancat en una pèssima gestió de les retallades, li arriba el principal baló d'oxigen precisament del seu enemic. El PSC ha entregat a CiU la meravellosa excusa dels 1.450 milions, li ha retornat el seu paper de víctima i s'ha desactivat com a oposició. Tot massa rodó perquè sigui casual?

stats