04/03/2011

No en nom meu

3 min

No sé vostès, però jo quan sento la paraula crisi arrenco a córrer. És sentir la paraula maleïda i a partir d'aquell moment comencen males notícies: acomiadaments, retallades i altres apocalipsis.

A finals del 2008, quan va començar el tsunami, provocat per unes pràctiques mafioses financeres que fins aquell moment eren celebrades pels economistes de torn com la setena meravella del capitalisme, el concepte crisi tenia almenys un sentit renovador, era una manera de fer foc nou. En aquell moment crisi volia dir austeritat, estalvi i contenció després dels anys de bonança: era fins i tot saludable, era la paraula necessària per reajustar-se i seguir vivint d'una altra manera més sana i més racional. Però tres anys després la paraula s'ha enverinat i ara serveix com a coartada per fer el que en un altre moment hauria estat impensable. Crisi és ara l'excusa perfecta per fer tota mena de retallades.

El nou Govern d'Artur Mas ha agafat el poder en un moment molt difícil, s'ha trobat sobre la taula un dèficit important i més gran del previst, i és veritat que no és fàcil gestionar una situació com la que s'ha trobat. Però una cosa és passar dificultats i una altra, com s'ha dit, és usar la paraula crisi a tort i a dret, convertint-la en l'argument únic de les primeres aparicions de totes les conselleries i anunciant als quatre vents que s'ha de retallar tot i sota qualsevol circumstància.

L'alarma és encara més profunda quan el primer missatge que s'envia és que "el sistema sanitari català és insostenible": sí, és clar, la sanitat és insostenible. Entre altres coses perquè no és un negoci. Per això és tan cara. És un luxe, però un luxe irrenunciable si no volem viure a la selva. Afirmar que el sistema sanitari és insostenible no és intentar implantar una lògica política de contenció i austeritat, que ningú discuteix. Deixar entreveure, com han fet alguns consellers, que no podrem pagar la factura sanitària o que ja no es podrà invertir ni un euro més en educació és començar una gran fractura social. És obrir la via per un dia privatitzar els serveis bàsics i deixar fora dels seus beneficis els exclosos socials.

No estem davant, doncs, de la implantació d'unes mesures concretes sinó literalment de la imposició d'una ideologia. Justament d'unes idees neoliberals que ens deien amb prepotència fins fa molt poc que com menys estat millor, que el mercat no cal regular-lo perquè es regula sol i que tot s'ha de regir per la llei de l'oferta i la demanda. Curiós, oi? Justament la ideologia que va permetre el crac del 2008, que va facilitar que en nom del mercat es fabriquessin i s'amaguessin les hipoteques subprime , justament amb aquell mateix argumentari ara se'ns torna a explicar com hem de sortir de la crisi que ella mateixa va crear. Però això sí, ara que la factura la paguin la majoria però se'n beneficiïn uns quants: ja veuran com no tardarem a veure com tal i tal servei se'ls queda tal o tal empresa.

És paradoxal que els partits polítics d'esquerra es quedessin desconcertats i sense discurs amb la caiguda del Mur de Berlín (amb la sensació que s'havien passat anys creient en unes certeses que s'havien demostrat equivocades), i que ara ningú hagi estat capaç de posar en evidència els partits de centredreta després que s'hagi vist que van ser justament les seves idees les que han portat a la fallida mitja humanitat el 2008. Ningú ha trobat la manera eficient de fer de contrapès d'aquest gran fracàs col·lectiu d'economistes, inversors i altres fanàtics del neoliberalisme. Però això no vol dir que els altres estiguem cecs i ens ho haguem d'empassar tot.

Poques hores abans que comencés la guerra de l'Iraq, els britànics van fer popular una frase que resumia molt bé quin era el seu sentiment respecte al que estava a punt de fer Tony Blair: " Not in my name" (no en el meu nom). Molta gent podria dir ara el mateix: facin el que vulguin, es poden carregar si volen la sanitat i l'educació, però sàpiguen almenys que no ho faran en nom meu.

stats