Una grip capriciosa i d'última hora de Messi va permetre al Barça fer un exercici inèdit d'introspecció en la primera hora del partit. Si alguna cosa se li pot retreure a aquest equip meravellós és que tendeix inevitablement a la messidependència, com no podia ser d'altra manera quan es tracta d'un jugador tan descomunal. El rendiment de Messi és tan estratosfèric que arriba a dissimular les virtuts dels seus companys i provoca lògics dubtes existencials: com reaccionarà l'equip el dia que es lesioni? ¿Els jugadors que es beneficien del seu marcatge es veuran perjudicats si ell no juga? Les preguntes són infinites, però ahir el Barça en va respondre algunes, i de quina manera.
Va ser només una hora escassa de partit sense l'astre argentí, però n'hi va haver prou per convertir-la en un petit acte d'afirmació del col·lectiu. Dit ras i curt: el Barça sense Lionel Messi segueix sent el Barça, o almenys això és el que va semblar en la gran primera part de l'equip d'ahir contra Osasuna. La catedral que ha aixecat Josep Guardiola és tan sòlida, està tan ben fonamentada, que ni la baixa del petit gran 10 va poder evitar que el Barça arribés a un altre 80% de possessió de pilota i tornés a convertir el camp en un altre rondo. Però no cal enganyar-se: el miratge va ser possible sobretot perquè el Barça té Xavi Hernández, que a més de ser el millor migcampista que hi ha hagut mai, està en un moment sublim i converteix en or tot el que toca: va fabricar els dos primers gols, sempre amb la finalització impecable de Cesc Fàbregas. Xavi ha arribat al cim de la seva carrera i juga cada partit amb l'autoconfiança insultant del que sap que ja ha domat totes les arts del joc. El domini que exerceix és tan escandalós que en alguns moments sembla que el temps del partit només li pertanyi a ell. En el primer gol, la manera subtil i preciosa d'amagar, aguantar, parar i passar són pròpies d'un jugador que té el do únic de jugar a dins del futur. Els futbolferits no s'haurien de perdre ni un sol dels pròxims partits que jugui Xavi: està en un moment comparable al de Wolfgang Amadeus Mozart quan va compondre La flauta màgica .
I a l'hora del partit va entrar Messi, insaciable i indomable, a qui ni una grip ni un viatge interminable impedeixen jugar un partit resolt i del tot prescindible. Va entrar Lionel Messi i el Barça va acabar el seu exercici d'autodemostració, va fer els seus dos golets i vam tornar a recordar l'evidència que sense ell el Barça segueix sent ell mateix, però amb ell és encara millor. Potser invencible.
