Un èxit de tots
El Barça i l'Arsenal van tancar ahir per fi el fitxatge de Cesc, després d'una negociació agònica que començava a assemblar-se al malson de Bill Murray a Atrapat en el temps , en què cada dia és idèntic a l'anterior. Es podria haver fet més ràpid, però el resultat final ha estat un èxit incontestable del vicepresident Josep Maria Bartomeu, i la directiva obté d'aquesta manera el seu primer triomf d'ençà que va guanyar les eleccions. Cesc no seria jugador del Barça si no hagués estat per la tossuderia de Pep Guardiola, que el va demanar fa més d'un any, i per la implicació admirable del jugador, que ha acceptat una rebaixa espectacular del seu sou. Els que l'esperen amb les ungles afilades farien bé de recordar aquest gest quan perdi una pilota compromesa.
El fitxatge és un èxit esportiu perquè millora un mig del camp antològic i té un caràcter simbòlic de primer ordre. No és cap casualitat que el número 4, icona de la creació i font d'on brolla el joc original, hagi quedat lliure esperant el seu legítim propietari. Per molt diferent que sigui de Xavi, Cesc n'és el gran hereu, el pont perfecte entre el talent immens de Thiago i el mestratge de Xavi. No és un fitxatge d'urgència ni tapa cap forat. És molt millor que això: es contracta per fi pensant a llarg termini, en les futures generacions, assegurar el model. És, a més, un torpede a la línia del flotació del Reial Madrid, que veu amb impotència com el Barça s'assegura per als anys vinents el que justament l'està destruint. Des d'ahir el projecte del Madrid és, per comparació, encara més volàtil i incert que fins ara.
Però l'arribada de Cesc també és un bàlsam per al club blaugrana, perquè ajudarà a destensar les difícils rela cions entre l'entrenador i la directiva, que ha donat a Guardiola el que demanava. Amb Cesc Fàbregas hi surt guanyant tothom i el seu fitxatge és un èxit col·lectiu. No po díem començar més bé la temporada.
