Un gran atac de nostàlgia
Guardiola va patir ahir un atac de nostàlgia tan gran que en alguns moments el partit semblava d'una altra època. El retorn als orígens del Barça va ser en els primers quaranta-cinc minuts una mena de regressió angoixant, amb un 3-4-3 que va portar l'equip aquesta vegada a caminar tota la primera part al caire de l'abisme. De la mateixa manera que el partit contra l'Osasuna va ser un homenatge als vells temps, el partit d'ahir va ser exactament el revers de la moneda, un record del desgavell defensiu del Dream Team. El València pràcticament no va haver de fer res per provocar cinc ocasions clamoroses, dos gols i sembrar un pànic que no vivíem des de principis dels noranta. Durant alguns minuts, Abidal s'assemblava a aquell Aloisio que deambulava perdut per la immensitat d'aquella defensa de tres. Com un malson que no s'acaba mai, n'hi va haver prou amb una sola jugada, una obertura elemental a Mathieu per la banda dreta, per foradar la defensa del Barça: el naufragi d'un Mascherano convertit en lateral dret va ser tan evident que fins i tot feia angúnia.
A la segona part, el Barça es va reequilibrar, però a l'equip li va costar molts minuts trobar el seu lloc. El partit ja feia una mica de pujada i la motxilla de la primera part pesava en excés. En el seu afany per homenatjar el seu mestre, Guardiola es va disposar a continuar les cruyffades, i alguna va sortir bé, com la de posar Adriano d'extrem, que sorprenentment va obrir un forat a la banda dreta, va obrir el camp i va crear molts problemes al València.
I just quan el Barça estava ofegat, Messi fallava davant del porter el que no falla mai i el Barça semblava que no trobava el seu lloc, va aparèixer la societat limitada del moment: una passada meravellosa de Messi va habilitar Cesc, que va sentenciar com el gran davanter que és. Res se li resisteix en aquests moments al gran 4 del Barça, que va embalat i a gol per partit. Fins ara sabíem que apareixia per tot arreu i en qualsevol moment. Ara ja sabem que també apareix quan més se'l necessita.
El cert és que el Barça segueix demostrant caràcter de guanyador, esperit competitiu i capacitat de reacció. El partit d'ahir deixa un regust de boca molt millor que el de Sant Sebastià, i aquest és un empat, a diferència d'aquell, que té un cert gust de victòria. Però també és cert que el Barça ha començat la temporada amb una inseguretat defensiva inèdita en l'era de Josep Guardiola. Feia molt de temps que al darrere no es patia tant, i la missió de l'equip és ara tancar urgentment aquesta via d'aigua.
