01/04/2011

Una ideologia amb uniforme

3 min

El món s'enfonsa, la societat viu en un estat de xoc sense precedents, apliquem les retallades més salvatges que recordem, les escoles no tenen ni material escolar per als seus alumnes i, de sobte, la consellera d'Educació fa esclatar l'eteri i angelical debat dels uniformes escolars.

Cal dir d'entrada que Irene Rigau és una consellera competent i que sap de què parla: per això és encara més sorprenent que justament ara enceti aquesta polèmica innecessària. No em negaran que no és grotesc discutir com hauran d'anar vestits els alumnes quan ni tan sols sabem si hi ha pressupost perquè puguin pagar l'electricitat dels centres. Encarem abans el problema dels pantalons curts que el dels barracons. El moment en què es produeix el debat és ridícul però el que és interessant és l'argument que hi ha darrere. Es tracta, s'ha dit per justificar la discussió, d'evitar que els nens vagin a l'escola obsessionats a lluir una peça de roba determinada. Es vol impedir, se'ns justifica, que l'anomenat marquisme envaeixi les escoles, i aconseguir que els valors de l'educació primin sobre els del consum. Les preguntes són inevitables: ¿però que ho descobrim ara, que els nens, i els grans i els avis, d'aquí i de tot el món, viuen fascinats per les marques? Si impedim que llueixin les marques de roba, com impedirem que llueixin, les altres, de marques (les de les motos, dels bolígrafs, dels mòbils…)? El que resulta més fascinant d'aquest atac de puritanisme és que els demanem una cosa als adolescents que no acceptaríem mai de la vida per a nosaltres mateixos, fet que provoca instantàniament que l'adult, o el mestre, o l'escola, es quedi sense credibilitat. Fins i tot el més utòpic d'aquests neoabanderats de la disciplina tèxtil sap que lluitar contra la força de les marques en la societat d'avui en dia és una quimera absurda i probablement contraproduent. Senzillament perquè tot és una marca: ho és, i molt bona, el diari que vostè té a les mans, el telèfon que li està sonant i la cadira des d'on s'asseu cada matí la consellera a tenir aquestes idees. I ja que parlem de crisi, fomentar les marques és potenciar el consum i de passada reactivar l'economia. Sense marques no hi ha comerç: la marca no és un dimoni, és el mirall on es reflecteix la bona feina que fan tantes empreses; per cert, moltes catalanes.

De sobte ens ha agafat un atac de puresa i pretenem explicar als nostres fills que no està bé portar roba de marca perquè el que cal és amagar-la sota una disfressa imposada arbitràriament. ¿Què és doncs pitjor: deixar que vesteixin i llueixin lliurement les marques que vulguin o, per evitar aquests suposat problema, provocar-ne un altre, que és el de la imposició? La resposta és tan òbvia que és fàcil imaginar que la mesura no arribi mai a prosperar.

Però l'argumentació en contra de la roba dels joves s'allarga, es porta a l'extrem i s'arriba al paroxisme de dir que l'uniforme iguala, salva les diferències i garanteix la disciplina. Algú fins i tot s'atreveix a dir que garanteix la "decència", un concepte que té reminiscències vuitcentistes. Tot plegat té un aire tronat de mig escola cubana i mig internat de monges, d'institucions que somien amb els mons impossibles de nens amb mocadors al coll que diuen que sí a tot amb una obediència fèrria, rígida i encotillada.

Una cosa és admetre que algunes escoles, com una reacció lògica als anys macabres de la dictadura, hagin tingut durant dues dècades una política d'excessiva flexibilitat. I una altra cosa de molt diferent és anar endarrere com els crancs. Quan hi ha tantes altres prioritats, insistir que els nens vagin uniformats és tan incomprensible que només pot respondre a una fixació ideològica. Estem davant d'una nova onada conservadora, i ja els anuncio que la broma dels uniformes serà tan sols la punta de l'iceberg. Es tracta d'aixafar qualsevol concepte que soni a progressista, la paraula anatema, i es tracta d'instaurar unes noves idees.

Preparin-se en els propers mesos a escoltar-ne de l'alçada d'un campanar. Ens divertirem.

stats