Les lleis del futbol no fallen mai
El Barça es va deixar un tros de Lliga ahir a Cornellà-El Prat, i ho va fer després de jugar un altre partit mediocre en un dels camps on s'han de sumar tres punts si es volen tenir aspiracions de guanyar el campionat. L'Espanyol va empatar a falta de pocs minuts per al final, però la realitat és que mai s'havia merescut perdre. Una vegada més, va saber desnaturalitzar el Barça, que no va lligar més de tres passades amb sentit en cap moment. El millor que es pot dir de l'equip blanc-i-blau és que el seu rival no es va reconèixer en cap moment. El gran cop de cap de Cesc Fàbregas va ser tan sols un miratge immerescut enmig d'un oceà d'imprecisions.
Perquè el pitjor que va passar ahir no va ser l'entrebancada, que al cap i a la fi passa a les millors famílies. El pitjor va ser que el Barça no va controlar mai el joc i quan ja va entendre quina mena de batalla havia plantejat el seu rival va ser incapaç d'anar a totes per guanyar. El Barça es va passar més d'una hora especulant descaradament amb el resultat, fins que a falta de deu minuts es va acular literalment a la seva pròpia àrea a l'espera d'un desenllaç que no es mereixia.
La llei més implacable i antiga del futbol no falla mai i diu: si t'esperes a veure-les venir, rebràs un càstig. I així va ser. Van fallar gairebé tots, i molts dels que no fallen mai. Començant per Guardiola, que per una vegada no va reaccionar quan ja es veia que el seu 3-4-3 amb Dani Alves de davanter estava embarrancat en un carreró sense sortida, i acabant per Leo Messi, que va jugar un dels partits més grisos i apàtics que se li recorden. De la mediocritat general se'n van salvar un sensacional Iniesta, que va tornar a aguantar l'equip en els pitjors moments i que aquesta vegada no va poder connectar amb gairebé ningú, i un Cesc decisiu, però la resta es va quedar ofegada sota la gran i meritòria pressió espanyolista.
El Barça faria bé de no fer el ploricó amb el penal i expulsió que no li van concedir a l'últim minut, que com a molt li hauria donat opcions a una victòria molt més que immerescuda. Això sí, el penal no xiulat per les mans de Raúl Rodríguez serveix per desmentir les teories de la conspiració que han desenvolupat alguns directius blanc-i-blaus durant molts anys per justificar-se.
Per sobre de tot, el partit d'ahir reafirma la sensació que el Barça ja només es motiva amb les cites transcendentals, i cada vegada se'l veu amb menys il·lusió per arromangar-se. El Barça conserva tota la màgia en les grans finals, però se'l veu passiu en molts camps secundaris. Es va avorrir a Anoeta, es va adormir a Getafe i es va passejar per Cornellà amb un aire de superioritat mandrosa que li pot costar molt cara.
