Barcelona.Minut setze, 3 a 0, partit acabat i eliminatòria sentenciada. Els sona d'alguna cosa aquest conte? La història es repeteix obsessivament al Camp Nou, i l'única gràcia del guió consisteix a veure en quin minut caurà a la lona l'equip rival. L'Almeria va caure estrepitosament empès per una actuació lamentable del seu porter Esteban, que es va menjar els dos primers gols i va deixar el seu equip sol davant l'horrible perill d'aquest camp. Les mans del porter de l'Almeria doblegant-se als xuts de Leo Messi i David Villa són simplement una metàfora de la por amb què vénen al Camp Nou els equips visitants, es diguin Reial Madrid o Almeria.
El bruixot Iniesta
Els rivals surten atemorits, amb la mirada perduda, es desfan com un flam, i a partir d'aquell moment comença un ritual sàdic i macabre en què assisteixen a la seva pròpia defenestració sense que hi puguin fer absolutament res. La gran novetat d'aquesta temporada és que el Barça ha recuperat per a cadascuna d'aquestes cerimònies un bruixot anomenat Andrés Iniesta. Un mig camp amb el 8 blaugrana fent la seva dansa meravellosa és un malson insuportable per a qualsevol rival, perquè tots saben que contra la màgia no hi ha antídot. Com a molt pot haver-hi la permissivitat amb la violència de Vargas i companyia que l'àrbitre Mateu Lahoz va tolerar al tram final de la primera part, quan els jugadors de l'Almeria, empesos per la impotència, ja només podien caçar rivals.
Segona part amistosa
La primera part màgica del Barça va deixar pas a un segon temps soporífer, en què tot tenia un aire de partit amistós de pretemporada. Amb el partit en plena decadència, ja només va quedar temps per tornar a veure un Ibrahim Afellay amb ganes d'agradar i un gol de Keita que certifica el gran Leo Messi passador que hem descobert últimament.
Tan intranscendent era tot el que es veia a la segona part, que el públic es va posar a fer una d'aquelles onades a la graderia, símptoma que érem més a prop d'un Barça-Chivas en ple agost que no pas a tocar d'una final.
Sí, el Barça jugava ahir al Camp Nou l'anada d'una semifinal de la Copa del Rei, encara que ningú ho hauria dit. Els pèssims organitzadors d'aquest torneig, els mateixos que han ideat aquest empatx pesat d'eliminatòries en tan poques setmanes des del mes d'agost, tindran probablement un premi que no haurien imaginat ni en els seus millors somnis: una final Barça-Madrid. El club blanc, que cada vegada s'assembla més a aquell conjunt blaugrana depriment i desnortat dels anys vuitanta, té en aquesta final una oportunitat, com nosaltres llavors, de salvar la seva temporada. Però contra aquest equip monumental, el Reial Madrid només pot posar-se a suar pensant en l'enfrontament amb el Barça. Perquè contra Pep Guardiola el Madrid només sap perdre.
Atenció, que sembla que el qui està escrivint el guió d'aquesta temporada s'ho estigui passant d'allò més bé pensant en l'esclat final a la Casa Blanca .
