Una victòria en silenci
Qui és en realitat Mariano Rajoy? Un dels últims misteris insondables de la política és saber què pensa, i sobretot com pretén governar, el futur president del govern espanyol. Rebentat el globus de l'efecte Rubalcaba, ja només queda una incògnita per desxifrar: de quan perdrà el PSOE, és a dir, de quan guanyarà Rajoy. El polític gallec arribarà a la Moncloa amb un avantatge escandalós gràcies a una jugada mestra: s'havia passat vuit anys aconseguint no estar d'acord en res amb Zapatero, fins que va trobar el minut just per donar el cop de gràcia al seu rival electoral: pactar amb el president del govern el pacte constitucional i posar fi, si és que havia començat mai, al fenomen Rubalcaba. Zapatero, per la seva banda, matava dos pardals d'un tret: arreglava el seu paper en la història i descol·locava a qui sempre l'havia importunat des de dins. Aquí va començar la victòria definitiva de Rajoy.
I és que don Mariano ha passat vuit anys deambulant entre ganivets i infusions de cicuta que amenaçaven amb eliminar-lo definitivament, però com més acorralat semblava, millor se'n sortia. Els pitjors enemics els ha tingut sempre a dins de casa, que l'esperaven amagats a cada cantonada, i només algú fet d'una pasta especial podia sobreviure a les emboscades d'Esperanza Aguirre i Jiménez Losantos, mentre Aznar empenyia el carretó dels gelats de la FAES per darrere. Rajoy no tan sols els ha guanyat silenciosament cada combat sinó que a més els ha acabat ridiculitzant. Perquè qui gosa enfrontar-s'hi, perd i rep a més el pitjor càstig que pot rebre un polític que aspira a governar: es converteix en un radical. Des del centre, Rajoy ha convertit els aznaristes i proaguirristes en poc més que una colla de hooligans , enrabiats amb el món i allunyats del poder.
El més extraordinari és que tot això ho ha aconseguit sense ni tan sols pronunciar una paraula. La crisi d'Aguirre i Ruiz-Gallardón la va salvar sense ni una reunió privada ni una declaració pública i el seu particular mètode desmenteix el tòpic segons el qual els problemes s'arreglen parlant. No, per Mariano, els problemes s'arreglen callant. Quan veu un conflicte amaga el cap sota terra com un estruç i al final se surt amb la seva. No hi ha tempesta, per forta que sigui, que no s'acabi dissipant.
Però el silenci de Rajoy és tan profund que per no saber no sabem ni tan sols l'únic que ens hauria d'importar, que és el que farà el dia després que guanyi. Perquè Rajoy guanyarà precisament perquè amaga el gran tabú. Calla que haurà de fer els deures que, per exemple, a Catalunya ja s'han començat a fer. Que haurà de dur a terme les retallades més salvatges i impopulars de la història de la democràcia. Que haurà d'ampliar i endurir encara més els ajustaments que ha començat a fer Zapatero i que ell tant ha criticat. Com no podia ser d'una altra manera, Rajoy guanyarà per omissió. Una vegada més, la tàctica és deixar passar el temps, fer cara d'estaquirot i només pronunciar difoses ambigüitats i mitges veritats. És a punt de guanyar com sempre ha fet. En silenci.
