Un referèndum per impulsar la UE

Els reptes que avui afrontem depassen la capacitat de qualsevol estat aïllat

Diguem-ho clar: la Unió Europea s’ha allunyat tant dels principis originaris que no costa gens d’entendre que molts britànics, avui sabrem si una majoria, optin per abandonar-la. Encara pitjor: que molts ciutadans de molts estats membres optarien pel mateix si fos el cas i tinguessin l’ocasió. A primer cop d’ull hom diria que assistim a un replegament nacional arreu; vist amb més detall, la realitat és que els vells estats mai no han deixat emergir plenament la UE. Com a membre del Parlament Europeu, puc donar fe de la primacia absoluta del Consell d’Estats entre les institucions comunitàries.

A tall d’exemple, el pressupost comunitari: un 1% del PIB i a penes el 2% del total de la despesa pública a la UE. Altrament dit, els estats membres gestionen el 98% o, cosa que és el mateix, disposen de 50 vegades més de recursos. Encara més: del 2% gestionat per la UE, una aclaparadora majoria -més del 75%- retorna als estats en forma d’ajuts agraris i fons estructurals, i només un 25% el gestiona directament la Comissió Europea per fer front al que podríem anomenar reptes comuns (R+D, seguretat i ciutadania, polítiques d’asil i migració, ajuts al desenvolupament...) En resum, la política específicament comunitària no arriba a un 0,5% del total de despesa pública a la UE o un 0,25% del seu PIB.

La política específicament comunitària no arriba a un 0,5% del total de despesa pública a la UE o un 0,25% del seu PIB

No semblen necessaris més números per entendre per què la UE no ha estat capaç de gestionar millor la crisi econòmica i ha gestionat tan i tan malament la dels refugiats. Per tenir perspectiva cal tenir present que el govern federal dels EUA gestiona directament un 20% del seu PIB: vint vegades més que la UE -vuitanta si tenim en compte el que deia més amunt-. Prou diferència per entendre que són dos mons a part i que pretendre equiparar-los amb tractats com el TTIP no té ni cap ni peus. De fet, que la UE sigui un mercat immens amb una capacitat de gestió tan escassa, i que això ens hagi dut a l’euroescepticisme actual, hauria de ser advertència suficient dels efectes devastadors que podria tenir la creació d’un mercat encara més gran i amb un control polític encara inferior.

Inferior al d’aquesta UE mínima i alhora excessiva quan, en lloc de tenir en compte els recursos econòmics que gestiona, tenim en compte la seva enorme capacitat reguladora. Una desproporció més. Els estats tenen els diners però no poden regular a penes res; es reserven la capacitat fiscal però tampoc no tenen el control monetari -en el cas dels països que són o volen ser a l’euro-. Massa contradiccions! Era gairebé impossible no ser on som ara: en un qüestionament generalitzat de la seva conveniència. I, al mateix temps, mai abans havia estat tan evident la seva necessitat; mai tan evident que els reptes que avui afrontem depassen la capacitat de qualsevol estat europeu aïllat: les migracions i els conflictes que les generen, el canvi climàtic, la globalització econòmica i el poder d’unes corporacions empresarials davant les quals un sol país no pot fer més que estendre les seves millors catifes per donar-los la benvinguda.

Era gairebé impossible no ser on som ara: en un qüestionament generalitzat de la conveniència de la UE. I, al mateix temps, mai havia estat tan evident la seva necessitat

Malauradament, però, la UE actual no s’orienta principalment a resoldre aquests reptes globals i comuns, per als quals ja hem vist que tampoc no té els recursos que caldrien, i en massa ocasions fica el nas allí on els estats reclamen més sobirania. El Brexit va d’això i avui els britànics hi diran la seva. Espero que decidiran romandre a la UE. Però fóra un error descomunal entendre-ho com un aval a continuar com ara. Ben al contrari, faria tan necessari canviar la UE com en el cas del Brexit. En ambdós casos cal acceptar que la UE actual ha tocat fons i que cal fer-la emergir de nou; i aquesta vegada de veritat. És a dir, amb un repartiment de poders i funcions més proporcionat amb els estats, oberta a la incorporació de nous estats com ara Catalunya i Escòcia, i amb uns recursos adequats als seus objectius. Per ser just, i a risc que em titllin d’optimista, he de dir que alguna cosa així ja està en marxa, tot i que de manera encara molt tímida: per exemple, amb el disseny d’una unió fiscal equivalent a la monetària o d’una assegurança d’atur paneuropea, i amb l’acord del Parlament perquè el seu migrat pressupost es destini als reptes comuns i no a ficar-se a la cuina dels estats. Tant de bo que el referèndum britànic, sigui quin sigui el seu resultat, serveixi per impulsar aquesta nova Unió Europea i que el Regne Unit en sigui un membre actiu. L’eix franco-alemany quedaria molt coix sense la pota liberal britànica.