El procés català: la construcció d’una nova Europa

Tres mesos amb un peu a Brussel·les i l’altre a Barcelona m’ho han confirmat plenament: construir la Catalunya estat és part indestriable de la construcció europea, d’una nova Europa que els vells estats ofeguen dia sí i dia també, però que per força haurà d’emergir si ha d’existir com a tal i no -encara, i per sempre- com un mosaic d’estats que competeixen entre ells aportant un míser 1% del seu PIB al pot comú europeu per, seguidament, maldar per endur-se’n un tant per cent més gran.

Sens dubte, l’existència de la Unió Europea ha donat aire als processos escocès i català, insuflant-los les seves velles aspiracions i històries. “Catalunya, nou estat d’Europa”, era el lema de l’11-S que va disparar el procés que encara vivim. També l’Escòcia que es volia independent volia ser Europa. I també per això els vells estats volen avui menys Europa, escanyen el seu pressupost i invoquen el principi de subsidiarietat, que havia de ser el principi d’or de les regions, en un blindatge estatal.

La Comissió Juncker n’és un exemple. El Col·legi de Comissaris que proposa no és una broma de mal gust, com ho pot semblar pel nomenament de Cañete a les carteres de Canvi Climàtic i Energia i d’un lobista bancari anglès per a la gestió de la integració financera. No és una broma sinó, possiblement, l’expressió d’una voluntat molt clara: una Europa de perfil baix, una Comissió Europea sense autoritat moral davant els estats i que, en conseqüència, atorga encara més poder real als estats.

Val la pena aturar-se una instant en la composició de la Comissió Juncker per adonar-nos que en formen part fins a 4 ex primers ministres i 19 exministres als seus respectius països (23 de 28). És a dir, una Comissió ocupada, posseïda, pel Consell, per l’autèntic club d’estats que ha anat apoderant-se del poder (únic?) de decisió real sobre Europa.

Quan em pregunten, ben sovint, sobre com funciona Europa, aquesta gran desconeguda de la ciutadania, jo explico, potser amb una simplificació excessiva, que “ el Consell mana, la Comissió gestiona (o administra) i el Parlament molesta, crida, intenta controlar”. La separació de poders, doncs, brilla per la seva absència, incloent-hi una justícia parcial, menor, llunyana, i una acció exterior protagonitzada també pels mateixos estats, amb delegació estètica a l’Alta Representant de la UE i vicepresidenta de la Comissió, ara la italiana Federica Mogherini.

La Gran Coalició alemanya té el seu reflex en la gran coalició al Parlament Europeu, com la que té en el fons el Parlament espanyol i pot acabar tenint el català si els cants de sirena del PSC acaben atraient una Convergència atrapada: si aposta pel país i convoca eleccions, segurament no podrà liderar el nou país; si vol mantenir el poder, només el PSC li farà de comparsa.

Estem, doncs, davant d’una configuració fractal que es repeteix als diferents nivells i que, segurament, n’hi hauria prou que es trenqués en un d’ells perquè es trenqués arreu. Aquest és el desafiament català: el de fer possible un nou país que alhora desencadeni una nova Europa.

Perquè ni França ni Itàlia, grans i independents com són, poden canviar el rumb sense canviar primer el d’Europa, i ja no cal dir les independents Grècia, Portugal i Irlanda. La gran coalició, defensora de l’ establishmen t i de l’ statu quo, imposa una Europa neoliberal a tots els seus membres, també a una possible Catalunya estat.

Com a resultat, una Europa a mig fer, més mercat comú que Unió Europea, més econòmica que política, més empresarial que social. L’Europa completa només pot arribar, ai las, del declivi d’uns estats que han acomplert, si mai l’han tinguda, la seva funció històrica. Per això avui els enemics d’Europa són els vells nacionalismes d’estat, i els seus millors amics són els pobles com el català i l’escocès.

És per això que des de Catalunya no podem seguir pecant per omissió en termes europeus com, de fet, ha succeït en els últims anys. I això val tant per l’acció exterior del govern català com per les posicions i actuació real de les forces polítiques catalanes que han donat suport al procés d’autodeterminació. En ambdós casos podem treure’n una conclusió crítica per insuficient i per desenfocament estratègic. Sembla que encara no hem entès que no podrem assolir els nostres objectius con a nou país sense la presencia-influència-complicitat i, en últim terme, intervenció o arbitratge europeus.

Des de la nostra modesta però intensa activitat al Parlament Europeu intentarem contribuir al redreçament d’aquesta línia estratègica. Hem de construir la Catalunya nou estat d’Europa que fa dos anys reclamàvem als carrers de Barcelona, la que ara tenim a l’abast de la nostra pròpia determinació.