Ara som tots keynesians?

PeriodistaEl coronavirus ha arrencat en les últimes jornades diversos anuncis sobre la necessitat de llançar ajudes fiscals als països afectats, tant a la Unió Europea com als Estats Units. Unes iniciatives que estan impulsades per les declaracions dels responsables dels principals organismes internacionals: l’FMI, l’OCDE, el Banc Mundial i el BCE.

Aquest clima evoca una altra època, a mitjans dels anys seixanta, quan l’administració Johnson va aconseguir mantenir amb un 6,5% d’augment del PIB el cinquè -i millor- any de creixement econòmic de la seva història, tant en termes de durada de cicle com de distribució d’ingressos, i ho va fer amb polítiques d’estímul fiscal.

Carta al director

El 31 de desembre del 1965 la revista setmanal Time va dedicar la seva portada als Estats Units a un retrat de l’economista britànic John Maynard Keynes, mort el 1946, amb un reportatge encapçalat per una frase atribuïda al pare del monetarisme modern, el professor de la Universitat de Chicago Milton Friedman, un dels diversos economistes entrevistats: “ We are all keynesian now ” (Ara tots som keynesians).

Friedman va enviar una carta al director: “La citació és correcta, però està treta de context. Vaig dir: «En un sentit, ara tots som keynesians. En un altre, ja ningú és keynesià». La segona part és com a mínim tan important com la primera”.

Ja és evident que una de les víctimes col·laterals del coronavirus, almenys en el curt termini, és la capacitat dels polítics per seguir defensant la política d’austeritat i de dèficit públic zero.

És en aquest sentit que Friedman diria “Ara tots som keynesians”, però en un altre sentit, com ell mateix va precisar al corregir la transcripció de la seva declaració, ja ningú ho és. Perquè si les autoritats ho fossin de veritat haurien promogut un pla conjunt a la zona euro davant l’exponencial expansió del virus, com a mínim.

Els sistemes de salut van quedar sota la sobirania nacional en el Tractat de Maastricht, però també és cert que l’article 152 del tractat constitutiu de la Comunitat Europea, en la versió consolidada d’Amsterdam, diu en el seu article 1:“L’acció de la Comunitat, que complementarà les polítiques nacionals, s’encaminarà a millorar la salut pública, prevenir les malalties i evitar les fonts de perill per a la salut humana”.

Aquest pla de rellançament, per ara inexistent, és tant o més necessari que les accions nacionals perquè la crisi del coronavirus és un crisi sanitària, econòmica, social i política.

La crisi sanitària ha quedat en evidència au grand jour pel creixement exponencial del contagi, però és el resultat de les retallades socials generalitzades per la política d’austeritat en resposta a la gran recessió de 2007-2008 .

El coronavirus és el gallet, per dir-ho d’alguna manera, que fa aflorar el risc d’una recessió generalitzada, però abans del virus la recuperació de l’economia europea i mundial respecte a la crisi de 2007-2008 donava mostres d’esgotament. La pregunta no era si havia de venir una recessió, sinó quan tindria lloc, si més tard o més d’hora. I això malgrat les pujades estratosfèriques d’algunes borses, com la de Nova York, que va ignorar durant dos llargs mesos la propagació del virus des de la Xina, el mes de desembre del 2019, cap a tot el món.

Si durant la crisi quasi mortal de l’euro de juny-juliol del 2012 Itàlia va estar a punt de caure, en l’actual l’economia italiana, que és a l’epicentre del contagi del coronavirus, s’ha convertit en la baula més feble, pel seu estancament previ i el seu elevat endeutament públic (135% PIB). L’euro, ves per on, es troba altra vegada davant una prova capital. I també la famosa frase del 26 de juliol del 2012 -“ Whatever it takes” (Costi el que costi)- de Mario Draghi, que ja no hi és i es nota.

És possible que la política fiscal tampoc sigui capaç de reparar el motor avariat de l’economia capitalista actual -la caiguda en termes relatius de la taxa de benefici, cosa que es podrà veure en les xifres de les empreses nord-americanes d’aquí pocs dies-, però almenys una política de rellançament fiscal coordinada i immediata ajudarà a frenar la taxa de propagació del Covid-19 i enfortirà els sistemes sanitaris nacionals alhora que pot esmorteir els efectes d’una recessió, de manera que no es recaigui en la més recent, la de 2007-2008.