30/01/2016

Cristina, al seu lloc

4 min
Els acusats en el cas Nóos, al judici. En primer terme, l’expresident balear Jaume Matas i, al fons, la infanta Crisitina.

Heus aquí tot un símbol de la nostra època: tres magistrades desafien la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem, la cúspide del dret criminal a Espanya. I no ho fan distretament, com aquell qui no fa res, sinó a consciència. Podien llegir les seves conclusions sobre les qüestions processals prèvies a la sessió del judici oral del 9 de febrer. Però s’han anticipat. Potser per evitar les pressions ambientals i agafar amb el pas canviat els que podien exercir-les.

En els grans bufets d’advocats de Barcelona i Madrid no s’ho esperaven. Alguns primeres espases de l’advocacia ho consideren un sacrilegi, quasi una resolució subversiva. Hi ha una reacció que evoca els efluvis que emanen del film de moda sobre les dones que lluitaven al Regne Unit en vigílies de la Primera Guerra Mundial. Sí, el film Sufragistas.

La interlocutòria del tribunal, redactada per la seva presidenta i ponent, Samantha Romero, i enriquida per les magistrades Rocío Martín i Eleonora Moya, qüestiona que l’anomenada doctrina Botín -el nom de la qual procedeix d’una sentència per la qual es va exculpar l’extint president del Banco Santander el desembre del 2007 de 30 delictes fiscals i falsedats- sigui, com sosté la defensa de la infanta Cristina, una jurisprudència consolidada.

L’acusació popular, tocada

Estimen que aquesta sentència de la sala segona va provocar un cop a una institució, l’acusació popular, consagrada exclusivament pel dret espanyol, que permet a un ciutadà, afectat directament o no per un delicte, personar-se i ser part en un procediment penal.

Perquè, segons va quedar sentenciat, una acusació popular, si el ministeri fiscal i l’acusació particular (Advocacia de l’Estat en casos de delicte fiscal) s’abstenen d’acusar, no pot en solitari dur una persona al banc dels acusats del judici oral. Així es va salvar Botín. Set magistrats van presentar vots particulars discrepants. Cinc dels quals en contra de la decisió.

I, recorda la interlocutòria, pocs mesos després (en realitat, en un ple jurisdiccional per fixar doctrina novament, el gener del 2008) un debat, referit a Atutxa, l’expresident del Parlament basc, va canviar el que s’havia consagrat, cosa que es va fixar en una sentència de l’abril del mateix any, amb cinc vots particulars. Segons aquesta correcció, la desobediència o desacatament que se li imputava a Juan María Atutxa forma part de delictes “que afecten béns de titularitat col·lectiva, de naturalesa difusa o de caràcter metaindividual”. I aquí sí que una acusació popular podia en solitari asseure a la banqueta en absència, donat el tipus de delicte, d’una acusació particular directament perjudicada.

La interlocutòria coneguda ahir explica que el cas Botín ni tan sols s’emmotlla al cas Nóos, no hi ha, per tant, una identitat de les situacions. Perquè mentre que el ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat no van acusar per delicte fiscal Botín, en el cas Nóos tots dos acusen per delicte fiscal; és a dir, aquest delicte serà jutjat. El que passa és que acusen Iñaki Urdangarin però no la seva dona, la infanta Cristina, a qui l’acusació popular de Manos Limpias considera cooperadora necessària en dos delictes fiscals.

Però les magistrades no despatxen l’assumpte, com haurien pogut fer, sobre la base d’aquesta falta d’identitat. No és fàcil trobar dos casos idèntics. El tribunal posa en valor la institució de l’acusació popular en l’ordenament processal penal i assenyala que en el delicte fiscal el ministeri públic no pot tenir el monopoli exclusiu per acusar, que la llei d’enjudiciament criminal no ho puntualitza (tampoc la recent modificació d’aquesta llei ho fa) i que tal delicte suposa una vulneració de l’interès col·lectiu. I, a més a més, recorda que l’Advocacia de l’Estat no ha sol·licitat el sobreseïment de la causa per a la infanta Cristina.

Les magistrades no oculten la discrepància amb el Suprem, vénen a denunciar l’embolic de les sentències Botín i Atutxa i s’agafen a aquesta última per rebutjar la petició de la defensa de la infanta. La decisió permetrà, per tant, que el tribunal pugui apreciar en el judici si la infanta va cometre juntament amb el seu marit els dos delictes fiscals o, per contra, si Urdangarin, l’administrador de la societat Aizoon, instrument del delicte, és l’únic responsable.

Les magistrades han adoptat una resolució, basada en criteris jurídics, que evita la sensació d’arranjament a mida que suposaria l’aplicació de la doctrina Botín als ulls dels ciutadans i l’exculpació de la infanta sense judici. Des d’aquesta perspectiva, és una resolució que pot reforçar el seu germà, el rei Felip VI, i la Corona, en dissociar-les d’una operació de salvament a través d’enginyeries jurídiques.

La concentració d’interès sobre la sort de la infanta ha deixat una mica a l’ombra tot el que representa el cas Nóos, que ve a ser l’enjudiciament d’una època. Els principals acusats són Jaume Matas, expresident de les Balears, exministre del govern de José María Aznar i exemple de Mariano Rajoy per governar a tot Espanya, i Alfonso Grau, exvicealcalde de València. Les dues comunitats autònomes van aportar milions d’euros al rasclet reial que va posar en marxa Iñaki Urdangarin.

stats