Misc 14/07/2019

Nicolás García Rivas: “Veig els magistrats deliberant i no m’imagino com defensaran la rebel·lió”

Entrevista al catedràtic de dret penal a la Universitat de Castella-La Manxa

i
Ernesto Ekaizer
4 min
Nicolás García Rivas: “Veig els magistrats deliberant i no m’imagino com defensaran la rebel·lió”

MadridNicolás García Rivas (Madrid, 1958) és la màxima autoritat espanyola en el delicte de rebel·lió. I és un dels 300 juristes espanyols crítics amb l’acusació del judici del Procés.

Analitzem la possible sentència i els delictes. Desobediència?

Hi ha una qüestió greu que és la presó preventiva, i es voldrà cobrir. Perquè si al final s’arribés a condemnar només per desobediència seria un escàndol mundial. No crec que vagin per aquí.

¿És possible una rebel·lió sense aplicar l’estat de setge o la llei de seguretat nacional?

De cap manera. No concorre la violència fefaent i el que ha provat la Fiscalia és la resistència col·lectiva enfront d’actuacions del poder legítim. En la rebel·lió, la violència ha de ser funcional per aconseguir l’objectiu previst, no pot ser qualsevol violència. Un govern que veu créixer una insurrecció i el perill de ruptura de la nació és el que més informació i capacitat té per decidir. Dins de les deslleialtats constitucionals del cas ens trobem amb la llei de transitorietat jurídica. Aquest nivell de deslleialtat greu exigeix l’aplicació de l’article 155. Una insurrecció violenta demana a crits l’estat de setge, i a aquest nivell no s’hi va arribar de cap manera. Veient com s’ha desenvolupat el judici això m’ha quedat clar. Veig els magistrats deliberant i em dic: “On es poden agafar per defensar la rebel·lió?” No ho veig. La meva imaginació no hi arriba.

L’article 155 va ser un instrument eficaç, no va haver-hi resistència.

La utilització normal del 155 és una vàlvula de seguretat de la Constitució precisament per a aquells casos en què no hi ha un enfrontament armat. Una realitat que era insuficient perquè Mariano Rajoy estudiés proposar l’estat de setge o aplicar la llei de seguretat i, en canvi, és suficient -i amb escreix- per als fiscals a l’hora de qualificar els fets com a rebel·lió. El 27-O, el 155 i les eleccions reflecteixen una “anormalitat institucional democràtica controlada”. I el dia 30 d’octubre, de sobte, bum! És una rebel·lió! Són realitats paral·leles. I mentre el Suprem instrueix per rebel·lió hi ha unes eleccions en què guanyen els que són a la presó sense violència. Surrealista.

¿Podria ser temptativa inacabada de rebel·lió?

D’acord amb la llei seria possible, perquè qualsevol delicte pot ser comès en grau de temptativa. Però tècnicament no em sembla possible parlar de temptativa en un delicte com aquest. Caldria demostrar que la violència estava planificada des d’aquesta temptativa. I això és precisament el que no s’ha demostrat.

I conspiració per a la rebel·lió?

La conspiració és una forma prèvia, preparatòria, de cometre el delicte. El que cal demostrar és que diverses persones es concerten per executar aquest delicte. Després s’hauria d’haver demostrat una coordinació de voluntats per realitzar la conducta prevista en la rebel·lió, o sigui, l’alçament violent. Per tant, encara que no calgui demostrar una violència exercida, sí que s’ha de demostrar que s’ha planificat una violència futura. I això tampoc s’ha provat en el judici. Dubto molt que Marchena firmi una sentència de conspiració per a la rebel·lió.

I ara arribem a la sedició.

És un delicte molt més ambigu. És un alçament tumultuari. Cal analitzar els drets de reunió i manifestació. El TC associa la llibertat d’expressió al dret de la manifestació, és un dret prioritari. Que es manifestessin 40.000 persones al carrer no és un il·lícit penal, és un exercici de drets fonamentals. Què és alçar-se? Una sèrie de gent al carrer? Jo crec que no. Però hi ha una cosa que em sembla indiscutible. Segons la Fiscalia, el 20-S es tractava d’impedir l’escorcoll de la comissió judicial. Ara bé: la sedició no és un delicte de resultat, de perill o d’intenció. Allò era una manifestació contrària a l’acte que s’estava executant.

La sedició i la rebel·lió van juntes?

El delicte de sedició va acompanyar històricament el de rebel·lió perquè es considerava que tots dos atemptaven contra l’ordre públic. Els intents de cop d’estat i els simples aldarulls populars atemptaven contra aquest “ordre públic”. Per això deien els penalistes del segle XIX que la sedició era una “rebel·lió en petit”. Però el legislador va separar totalment els dos delictes perquè la rebel·lió atempta contra el sistema constitucional democràtic, mentre que la sedició no deixa de ser un grau superior del delicte de desordres públics. No obstant això, la denúncia presentada pel fiscal en cap de l’Audiència Nacional comença qualificant la sedició com una “rebel·lió en petit”, la qual cosa permet notar un tuf autoritari o franquista del redactor.

L’Audiència Nacional va absoldre el 2014 els vuit acusats pel setge al Parlament, i el Suprem, amb Manuel Marchena de ponent, va tombar la sentència i els va condemnar a tres anys de presó.

La sentència de l’Audiència Nacional sostenia que una societat democràtica ha de suportar cert grau de pressió per part d’aquells que no tenen altre vehicle per expressar la seva opinió que reunir-se i manifestar-se. L’Audiència pondera de manera total la conducta jutjada, advertint que no es va impedir als diputats acudir al Parlament i votar. La sentència està recorreguda i serà el TC el que haurà de fixar la seva doctrina sobre aquest important afer de drets fonamentals.

stats