02/04/2019

Primeres pistes sobre la sentència del Procés

3 min
El president del tribunal que jutja els líders del Procés, Manuel Marchena, en una sessió del judici.

PeriodistaLa idea que ha quedat gravada sobre la querella presentada per la Fiscalia General de l’Estat el 30 d’octubre del 2017 és que s’hi planteja gairebé exclusivament el delicte de rebel·lió. Però és una idea errònia. Ni el llavors fiscal general, José Manuel Maza, ni la sala d’admissió del Suprem van consagrar aquesta pretesa exclusivitat a la rebel·lió. Van ser el magistrat instructor, Pablo Llarena, i els quatre fiscals del Suprem, els que van optar per aquesta “exclusivitat”.

I tornar a les fonts aporta, segons magistrats consultats, algunes pistes sobre el model encara per construir de la sentència del judici del Procés. La querella signada per Maza, segons aquestes fonts, va ser el resultat d’unes quantes mans.

Al llarg de cent pàgines, la querella desenvolupa la història del Procés i subratlla: “Cal concloure que els dies previs i posteriors a la celebració del referèndum, i per descomptat el mateix 1-O, van constituir una insurrecció, l’aixecament violent encoratjat pels querellats, en què el sector de la població partidari de la secessió, enardit pels seus dirigents, va desobeir públicament i va mostrar la seva resistència col·lectiva a l’autoritat legítima de l’Estat, mirant d’impedir per la força el compliment de les resolucions judicials mitjançant una actuació propiciada i impulsada pels querellats per a la preparació i celebració del referèndum i la consegüent consagració de Catalunya com una república independent”.

Però a la pàgina 108 assenyala: “En el cas d’entendre que algun element del delicte de rebel·lió no concorre en els fets objecte d’aquesta querella, aquests serien constitutius d’un delicte de sedició”. Però el límit no és en aquest delicte. “D’altra banda, cal tenir en compte també que l’article 477 del Codi Penal castiga la provocació, la conspiració i la proposició per cometre el delicte de rebel·lió, i estén així la intervenció penal als actes preparatoris. D’acord amb el que disposa l’article 548, el precepte és igualment aplicable a la sedició”.

La sala d’admissió va admetre a tràmit la querella assenyalant que “serà al llarg de la instrucció quan els fets imputats, en vista de les diligències d’investigació acordades per l’instructor, confirmin o desmenteixin la realitat. I serà llavors quan es podrà precisar -en el primer dels casos- si aquests actes són susceptibles d’integrar les exigències del tipus que preveu l’article 472 del Codi Penal o, per contra, han de ser subsumits en els articles 477 i 17.1, que castiguen la conspiració per a la rebel·lió, delicte en el qual, per definició, els elements del tipus projectat no arriben a tenir realitat, perquè els conspiradors no superen la fase preparatòria”.

Les penes per la provocació, conspiració i proposició per a la rebel·lió i sedició es castigaran amb les penes inferiors en un o dos graus a les previstes, respectivament. La pena és, certament, molt important. I ho és pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

El tribunal ja ha pres a contracor la temperatura europea, a través dels tribunals de Schleswig-Holstein (Alemanya) i de Brussel·les (Bèlgica), en relació amb els seus respectius posicionaments pel que fa a les sol·licituds d’extradició. Tot això va conduir l’instructor Llarena a retirar totes les euroordres.

I no cal dir que el president del tribunal, Manuel Marchena, buscarà una sentència d’estat, per dir-ho així. O sigui: per unanimitat. Per tant, la pena és decisiva. Una pena compatible amb una acollida raonable a la UE.

Per reduir aquesta pena fins a dos graus, per tant, es necessita obrir la porta prevista de la conspiració, tant en la querella de Maza com en el text d’admissió. Fonts jurídiques apunten que Marchena, com a ponent de la sala, va apuntar precisament a aquesta porta de sortida.

Penes de com a màxim set anys

Això suposaria limitar les penes màximes a set anys. Cosa que, al seu torn, amb l’aplicació del reglament penitenciari, facilitaria, restant-hi els gairebé dos anys de presó preventiva, l’obtenció després d’alguns mesos del tercer grau. Això sí, inhabilitats.

Tot i que la conspiració per a la sedició seria, segons aquestes fonts, una sentència fàcil de construir, el problema que presentaria seria doble: ¿com s’hi podria incloure el delicte de malversació i justificar, així mateix, l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal que va conduir a suspendre els diputats?

La conspiració per a la rebel·lió mata dos pardals d’un tret: inclou una versió agreujada amb el delicte de malversació i cobreix la suspensió dictada a l’empara de la rebel·lió.

stats