Anàlisi

Quim Torra i la seva circumstància

Una nota a peu de pàgina: missió acomplerta?

Des d’una distància d’una mica més d’un metre, el cap del president i la seva estreta esquena, enfundada en una americana negra, amb prou feines es mouen. Torra mira al davant de la Sala de Plens, al tribunal de cinc membres que presideix el magistrat Andrés Martínez Arrieta, i segueix els discursos del seu lletrat, Gonzalo Boye; de l’advocada de Vox, Marta Castro, i de la fiscal del Suprem, Pilar Fernández Valcarce. La mateixa sala del judici del Procés, amb dotze acusats, ha estat l’escenari de la vista del recurs de cassació d’una condemna.

Ves per on, Martínez Arrieta, que presideix aquest tribunal cassacional, estava destinat, si el 2018 hagués tirat endavant el pla del PSOE i el PP de fer president del Tribunal Suprem Manuel Marchena, a ser el president del tribunal del Procés, pel fet de ser el més antic de la sala segona. Martínez Arrieta ha participat en la sentència condemnatòria pel delicte de sedició i ara participa en el de la sentència per desobediència de Torra dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

El ponent en aquesta cassació és un altre magistrat del tribunal del Procés, el val·lisoletà Juan Ramón Berdugo, que està molt enfeinat aquests dies amb una altra ponència de cassació, la de la sentència del cas Gürtel. ¿Hi pot haver alguna sorpresa diferent de la guillotina, és a dir, la inhabilitació?

Proporcionalitat

El delicte de desobediència a la Junta Electoral Central per negar-se a retirar la pancarta amb el llaç groc, ¿és realment un delicte greu en el context de la campanya electoral? ¿És que no entraria en la categoria del que els anglosaxons denominen misdemeanour o delictes penals menors castigats amb penes menys severes que altres delictes greus? És a dir: ¿no seria necessari una dosi de proporcionalitat?

El tema de la llibertat d’expressió i participació política -que l’advocada de Vox va considerar ahir pràcticament un invent- mereixerà un raonament important en la sentència del tribunal de cassació. Entre altres coses, per la resolució del Tribunal Constitucional el juliol del 2019 de cinc recursos d’empara contra alguns dels condemnats per l’encerclament del Parlament del 2011. La sentència condemnatòria havia estat del Suprem, després de l’absolució decretada per l’Audiència Nacional. La ponència de Cándido Conde-Pumpido considerava que ni l’Audiència Nacional ni la sala segona del Suprem havien fet l’adequada ponderació entre el dret de manifestació i l’exercici del dret dels parlamentaris a exercir la seva funció. La resolució, però, va quedar en un calaix i segueix pendent.

Precisament per protegir el dret a la llibertat d’expressió, una sentència encapçalada pel magistrat progressista Juan Antonio Xiol va anul·lar el febrer d’aquest any -amb un sol vot discrepant- la condemna per enaltiment del terrorisme al cantant César Strawberry. El TC va considerar vulnerat el seu dret perquè, al condemnar-lo, el Suprem no va fer la valoració consagrada pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que “exigeix ponderar necessàriament l’acte comunicatiu i els aspectes institucionals que l’acte comunicatiu envolta en relació amb la formació de l’opinió pública lliure i la lliure circulació d’idees que garanteix el pluralisme democràtic”. Aquesta ponderació, que no va fer el TSJC, és la que hauria de fer ara el Suprem.