Rajoy o l’estat de la negació
Endevinalla: què tenen en comú les conductes de Mariano Rajoy i el seu govern davant la situació de les finances públiques i la corrupció del PP? Resposta: l’estat de la negació.
La Comissió Europea acaba de deixar nu Rajoy. Exigeix a Espanya retallades (o ajustos) que, fent els comptes, són equivalents a 8.000 milions d’euros el 2016 i el 2017, per tancar el dèficit públic en el 3,7% i el 2,5% del PIB, respectivament. Si només fos això, no tindria una importància excepcional. Però posem el retrovisor i veurem quin abast té. El 5 d’agost del 2011 Jean Claude-Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), i el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, li escriuen una carta al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Li exigeixen, entre altres mesures, l’ajust del 0,5% del PIB, 5.000 milions d’euros. Rajoy va muntar un espectacle amb aquestes exigències i va dramatitzar sobre l’existència de la carta.
I ara? Per a Rajoy, admirador de Ronald Reagan -“No va ser exactament un mal president”, acaba de declarar al Financial Times -, i que considera el dèficit públic la mare de tots els mals, retallar 8.000 milions ha de ser un estrepitós fracàs que pagarem entre tots. Però no ha sigut així. Durant la campanya electoral del 20-D, en una tendència que ara segueix, Rajoy va presentar-se com el governant responsable que, fins i tot, havia fet treballar el seu govern un mes de juliol per presentar el pressupost del 2016. Rajoy considera la Comissió Europea un govern dels seus, però les seves advertències d’abans del 20-D s’han complert i ara són una realitat. L’estat de la negació el fa presumir, però ha incomplert el dèficit el 2012, el 2013, el 2015 i tornarà a fer-ho el 2016.
Púnica, un model de corrupció
La negació també ha servit a Mariano Rajoy per bastir la seva resposta als casos de corrupció generalitzada que hi ha al Partit Popular. Les últimes novetats del cas Púnica hi afegeixen més elements. David Marjaliza, l’empresari de sòl i habitatge que era soci de Francisco Granados -fins al 2011 mà dreta d’Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid-, ha aportat a la seva declaració, feta pública després d’un any de secret de sumari, material generalitzat sobre la corrupció dels dirigents del PP: Marjaliza es reunia amb Granados i altres alcaldes (alguns del PSOE, però la majoria populars) i feien plans urbanístics a mida per multiplicar finques rústiques i manipular concursos. Per cada casa, Granados i els alcaldes s’enduien fins a 6.000 euros de comissió.
Si la confessió de Marjaliza fos una excepció, Rajoy podria sortir per la tangent i fer valer l’estat de la negació. Però, com passa amb la corrupció, els antecedents fan inviable la seva estratègia: abans que Marjaliza, l’extresorer del partit Luis Bárcenas havia descrit la comptabilitat B del partit. Segons la seva declaració al jutge, el seu antecessor, Álvaro Lapuerta, va pagar a Rajoy sobresous fins al 2008. Després ell ho va completar en ser nomenat tresorer, amb abonaments de més de 42.000 euros el 2009 i el 2010. En total, el president en funcions podria haver cobrat 322.000 euros extres.
Rajoy seguirà traient pit per la responsabilitat que demostra encarant els fronts que té oberts, però en l’economia i en la corrupció s’hi veu una evidència: l’estat de la negació cau pel seu propi pes.
