‘Trumbo’ i la inquisició... universal
La pel·lícula Trumbo descriu la Caça de Bruixes iniciada a Hollywood el 1947. El tribunal d’inquisició, denominat Comitè d’Activitats Antiestatunidenques, va enviar a la presó per “desacatament al Congrés” Dalton Trumbo (1905-1976), guionista i novel·lista, membre del grup dels Deu de Hollywood, afiliats al Partit Comunista i defensors dels sindicats a la indústria cinematogràfica. Trumbo, un dels escriptors més ben pagats de Hollywood, va ser amb desenes de guionistes a la llista negra fins al 1960, tot i que diversos guions seus, dos dels quals premiats amb l’Oscar, els firmava una altra persona o duien pseudònim.
L’actor Bryan Cranston (famós pel paper a Breaking bad ) fent de Trumbo és excel·lent, com ho és Helen Mirren fent de l’altre personatge de la història, el de Hedda Hopper, l’exactriu reconvertida en periodista de safareig que protagonitza la campanya contra els guionistes, actors, directors i productors antiamericans.
El director Jay Roach salpebra la pel·lícula amb breus imatges de material de l’època, on es veuen els actors Ronald Reagan i Robert Taylor, el llavors membre de la Cambra de Representants Richard Nixon i el senador Joseph McCarthy.
L’enfrontament que recrea el film entre l’escriptor i el dretà John Wayne arran de la primera esmena -la llibertat d’expressió com a principi sagrat-és un dels moments memorables de Trumbo. L’escena es va produir tal qual, segons han assegurat les germanes Trumbo i altres fonts de l’època durant el rodatge del film.
Veient Trumbo és difícil no tenir la sensació d’estar davant una paràbola. I no en el sentit que sigui el tradicional relat figurat del qual es deriven pistes sobre un tema que no és explícit. Més aviat passa el contrari. És una paràbola en el sentit gairebé literal: comparació o semblança.
I aquesta semblança està en les noves formes de maccarthisme que vivim en l’actualitat candent, als Estats Units i més exactament en països com Espanya. És com si la Guerra Freda de finals dels quaranta, els cinquanta i els seixanta hagués tornat a primera línia.
Als Estats Units és la croada contra els que han denunciat la Guerra de l’Iraq del 2003, la Patriot Act, la mentida de les armes de destrucció massiva i les tortures a Abu Ghraib i a Guantánamo. Els acusen de donar suport a Ossama bin Laden.
I a Espanya és la croada contra Podem acusant-lo de ser una amenaça, tal com ha dit recentment Esperanza Aguirre, per a la “democràcia representantiva”. L’expresidenta de la Comunitat de Madrid i actual portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Madrid és, en certa manera, una Hedda Hopper dels nostres temps.
O també la demonització dels que, com ha passat amb un jutge, han admès haver tingut sospites molt serioses de casos tortura als quals els tribunals no han donat la resposta que correspondria a un estat de dret. O la criminalització del sobiranisme català, fabricant comptes bancaris a Suïssa a qui no n’hi ha tingut ni n’hi té, entre altres operacions porqueria.
Trumbo va sobre la inquisició contra les llibertats civils, un estat de la societat que sorprendria el mateix George Orwell, tot i que l’escriptor britànic el va vaticinar.
En la paràbola que va des d’aquells anys fins a l’actualitat hi juguen un paper els mitjans de comunicació. Helen Mirren broda una Hedda Hopper formidable. Bryan Cranston, en explicar la idea de Trumbo i de Hopper, ha assenyalat: “Avui hi ha manipulació tal com n’hi havia en l’època de Hopper. Ella podia crear o destrossar carreres. I en relació a les campanyes de premsa… Si dius alguna cosa amb prou constància, la gent, encara que no sigui veritat, s’ho comença a creure i s’acaba imposant la percepció de la veritat. I sovint és més important la percepció de la veritat que no pas el que és veritat…”
