Unió Europea: "Pariran les muntanyes, naixerà un ridícul ratolí"

MadridUna imatge, segons diu l'adagi, val més que mil paraules. Doncs aquesta imatge de la roda de premsa de Pedro Sánchez –després de la reunió del Consell Europeu en què es va examinar, entre altres propostes, el pla de reconstrucció d'1,5 bilions d'euros presentat per Espanya– no existeix. Tenim imatges del president en la videoconferència, però no tenim les que haurien sigut lògiques al final de la reunió. Per tant, l'absència d'aquesta imatge també val més que mil paraules.

El poeta Horaci, al comentar la faula d'Isop, va apuntar: "Parturient montes, nascetur ridiculus mus [pariran les muntanyes; naixerà un ridícul ratolí]". De moment, ni això.

Perquè el dijous 23 d'abril, amb 108.000 morts pel coronavirus a Europa, els líders dels 27 països de la UE van tornar a dividir-se sobre el pla per esmorteir els efectes ja evidents de la crisi del Gran Confinament, una depressió que, segons una conferència pronunciada a Londres aquest dijous 23 d'abril per Gertjan Vlieghe, membre del Comitè de Política Monetària –el que fixa els tipus d'interès– del Banc d'Anglaterra, serà apocalíptica.

"Basat en indicadors avançats i en l'experiència d'aquells països colpejats abans que el Regne Unit, sembla que patim una contracció econòmica més ràpida i profunda que qualsevol altra que hàgim vist en el segle passat o possiblement en diversos segles". Cal notar que ni tan sols es refereix a la crisi de 2007-2008. És a dir, la ignora. I fa una referència implícita a la Gran Depressió del 1929, i, fins i tot, al parlar d'altres segles, a la devastadora crisi del 1873.

Per què?

Vlieghe, economista de nacionalitat belga, exexecutiu del Deutsche Bank i assessor, més tard, del governador Melvyn King durant la Gran Recessió del 2007-2008, explica que "econòmicament, és important no pensar en això com un simple xoc d'oferta, en el sentit d'una inevitable contracció temporal amb la qual només hem de conviure". "És molt més complex que això i, en conseqüència, hi ha molt més marge per a respostes polítiques actives. Algunes persones no poden anar a treballar, ja sigui perquè el seu viatge a la feina ha estat restringit, perquè estan malaltes, perquè estan cuidant altres persones que estan malaltes o els nens, que són a casa a causa del tancament de les escoles. És a dir, de fet, un xoc d'oferta".

I, a més, subratlla: "Però també hi ha hagut una reducció dramàtica en la demanda. Distanciament social, en part voluntari i en part imposat, vol dir que un gran nombre d'activitats de consum es redueixen dràsticament o, simplement, no tenen lloc. La despesa s'ha reduït dràsticament... En absència de respostes de política fiscal o monetària, l'economia experimentaria no només la reducció en despesa que és inevitable, però veuria una amplificació d'aquesta reducció..."

Aquesta absència de política fiscal és el taló d'Aquil·les de la Unió Europea. Les propostes d'Espanya, França i Itàlia aspiren a dotar dels fons necessaris una política per esmorteir els efectes immediats i reconstruir els sistemes sanitaris i cobrir temporalment l'enorme forat provocat per la paràlisi parcial o total de les economies. Però la proposta concep la situació com a excepcional, i per això no hauria de fer-se amb un increment del deute dels països més afectats, com Espanya i Itàlia, ja elevades abans d'aquesta crisi, sinó a través de subvencions no reintegrables.

L'oposició dels quatre països del nord d'Europa (Àustria, els Països Baixos, Finlàndia i Suècia), la coordinació dels quals ha funcionat abans de la reunió, va frustrar ja el 27 de març passat l'acord sobre la reconstrucció. Segons ells, el pla s'ha de fer dins del nou esquema pressupostari en curs d'aprovació, amb vigència de sis anys. Alemanya dona suport a aquesta posició, tot i que sembla disposada a comprometre, com a país també victoriós sanitàriament i econòmicament –això últim ja va passar en la crisi de 2007-2008– una important quantitat de fons com a especial contribució als països més afectats, un reconeixement que no tenen cap culpa per aquesta plaga (a diferència, és clar, de la de 2007-2008).

A tot això, l'ombra d'aquesta passada crisi està una altra vegada present. L'especulació dels mercats financers està provocant pujades de les primes de risc d'Itàlia i Espanya, aprofitant la vacil·lació europea. El Banc Central Europeu (BCE) sí que actua comprant bons per reduir aquestes primeres, però encara podria fer-ho de manera més dràstica.

Amb tot, la simple proposta de mutualitzar el deute a assumir per a la reconstrucció, idea en què semblen coincidir, amb diferents arguments, Espanya, França i Itàlia, és només la punta de l'iceberg.

"Fins que els defensors dels eurobons no presentin una plausible proposta sobre qui decideix sobre els impostos necessaris per recolzar l'endeutament comú de l'eurozona estan venent falses esperances. Una exigència coherent d'endeutament comú necessita un executiu i un Parlament a l'eurozona que decideixi i autoritzi impostos a tota la regió", assenyala Helen Thompson, professora de política econòmica a la Universitat de Cambridge.

Existeix per ventura aquesta proposta? No. El president francès, Emmanuel Macron, sembla haver-se convertit en el més lúcid analista de la crisi, però, com apunta la professora Thompson, "és altament improbable que Macron accepti el que qualsevol autoritat fiscal implica per a la sobirania". Segons subratlla, "al fer dels eurobons una prova sobre l'existència mateixa de la UE, Macron està induint una reacció política que la destruiria en lloc de salvar-la".

Els líders han confiat en la tasca de presentar al mes de maig un pla a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que s'ha afanyat a assegurar, no sense certa frivolitat, que no es tracta d'un pla de milers de milions sinó de bilions d'euros.

Mentre la CE treballa en el que es pot intuir com el nou part de les muntanyes, el BCE hauria de posar-se més ferm que mai –més fins i tot que Mario Draghi el 26 de juliol del 2012– i trencar la cara als que especulin contra els bons públics italians i espanyols en els mercats secundaris.