Misc 20/05/2018

Viatge dins el “govern dels jutges”

Guerra entre el ministre Catalá i el president del CGPJ, Carlos Lesmes

i
Ernesto Ekaizer
4 min
A l’esquerra,  el ministre  de Justícia,  Rafael Catalá,  parlant amb el president del CGPJ i del Suprem, Carlos Lesmes, en un acte de fa tot just un mes  a Barcelona.

PeriodistaHeus aquí l’observació d’un magistrat important que prefereix mantenir el seu nom en l’anonimat i que resulta crucial per entendre la cruïlla de la justícia espanyola davant de l’exterior: “Cal dir que entenc els dubtes dels jutges europeus. Després de veure les notícies del que està passant a la justícia espanyola -amb manifestacions de jutges demanant independència a les portes del ministeri de Justícia i concentracions de milers de dones davant del Tribunal Suprem amb la reivindicació d’acabar amb el masclisme de la justícia franquista-, ¿què pensaries si aquests jutges espanyols et demanessin ajuda per investigar un delicte de gran impacte polític com el de rebel·lió?”

Aquesta és la lectura de la decisió del tribunal de primera instància de Brussel·les de denegar l’euroordre contra Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, i és realista. Intenta extreure una conclusió o posar un mínim comú denominador general: els problemes interns de la justícia espanyola no poden deixar de projectar-se a l’exterior en moments de gran necessitat, com és el cas de les sol·licituds d’extradició a Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i Suïssa. A la cúspide d’aquests problemes hi ha el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o el que, no sense pompa, se sol etiquetar com “el govern dels jutges”. Un govern que presideix Carlos Lesmes, en la seva qualitat de president del CGPJ i del Tribunal Suprem, que està format per una comissió permanent amb ell i set membres més -el seu consell de ministres- i un ple que, incloent-hi Lesmes i els set anteriors, suma 21 membres.

Lesmes va prendre possessió com a president el desembre del 2013 per a un període de cinc anys. Pocs dies abans, els vocals ja havien estat elegits pel Congrés i el Senat per al mateix període. L’etapa de Lesmes i dels vocals, doncs, va arribant al seu final. Mentre que els vocals han de ser renovats, no hi ha prohibició perquè el president repeteixi un nou mandat. I encara que no hi ha antecedents d’aquesta repetició, la teòrica possibilitat porta a dir allò de: “Houston, tenim un problema”. Va ser Lesmes qui, en assumir el seu lloc, va seleccionar l’equip restringit -primer de cinc membres i més tard de set- que forma la comissió permanent. El president i ells dirigeixen el govern perquè són els únics que tenen dedicació plena. Els altres segueixen exercint les seves activitats jurisdiccionals -jutges i magistrats- o particulars -juristes de reconeguda competència.

Encara que Lesmes interpreta per si sol el que creu que necessita el Partit Popular i ho va aplicant en la seva pràctica quotidiana, la veritat és que el president del CGPJ i del Suprem ha governat per a una camarilla de la cúpula judicial, el que es deia antigament la West Point (per l’acadèmia militar d’elit dels Estats Units) de la carrera judicial: el cos de magistrats del contenciós administratiu, l’única especialitat realment existent segons aquest grup amb caràcter de casta. L’anomenat GAL (Grup d’Amics de Lesmes) és el que ha anat agafant totes les posicions claus.

Un somni que es va dissipant

Ara compta com a mà dreta amb el vocal, a qui ha introduït a la comissió permanent, Mario Macías, excàrrec de Justícia a la Generalitat de Jordi Pujol. Macías, Lesmes i el magistrat Pablo Llarena formen una trinitat molt compenetrada. El fet és que Lesmes, que aspirava a ser el primer president a repetir cinc anys complets o almenys a prorrogar un parell d’anys més la seva presidència actual, veu com aquest somni es va dissipant.

En els tres dies previs al 26 de juliol del 2017 la Moncloa semblava fer vudú amb la cara de Lesmes. Què passava aquells dies? Doncs que Mariano Rajoy no volia anar a l’Audiència Nacional a declarar en qualitat de testimoni en el judici del cas Gürtel. I havia confiat que a l’últim moment Lesmes o el llavors fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, aconseguirien que almenys pogués declarar per videoconferència. La ira de la Moncloa des de llavors es va tornar irreversible.

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, pràcticament no es parla amb Lesmes i prefereix consultar assumptes judicials o de la carrera amb magistrats del Suprem o del Tribunal Constitucional. Però no amb Lesmes. El conflicte larvat, un secret a veus al ministeri de Justícia, va aflorar públicament arran de la sentència de la Manada. Ja no es van mantenir les formes. Catalá va atacar la manera de conduir el govern dels jutges de Lesmes. A la reunió de l’últim ple del CGPJ, fa una setmana, els vocals van censurar majoritàriament la conducta del Consell en el cas de l’esmentada sentència. En la seva trobada amb Pedro Sánchez, el 15 de maig, Rajoy li va expressar el seu desig de començar a treballar amb temps per renovar el CGPJ. El missatge: Lesmes no obtindrà la pròrroga que tant desitjava. Hi haurà nou president i nous vocals al desembre.

Cap dels problemes que Lesmes s’havia compromès a resoldre quan va arribar han tingut solució. Ha anat col·locant aquells magistrats que, segons creia, podien ajudar el PP en diferents tribunals. Unes vegades ha invocat la necessitat d’evitar la pròrroga de les comissions de servei per desfer-se de magistrats instructors molestos perquè eren independents (el cas del jutge Pablo Ruz a càrrec de la instrucció de Gürtel i els papers de Bárcenas), i altres tot el contrari, quan es tractava de prorrogar tantes vegades com fos necessari les comissions de magistrats com Juan Pablo González perquè es fes càrrec de les ponències de peces separades de la trama Gürtel. Aquests magistrats són anomenats a l’Audiència Nacional “comissionistes”, perquè depenen de les comissions de servei que Lesmes i els seus han de renovar periòdicament.

stats