Qui busca, troba?
Pedro Sánchez diu que està segur que serà el pròxim president del govern espanyol. Entre propis i estranys hi ha una coincidència: el secretari general del PSOE està fent una actuació que li pot valer un premi Goya al millor actor protagonista. Ara bé, ¿li servirà per arribar a la Moncloa a través d’una nova votació d’investidura? ¿A la tercera seria la vençuda per a Sánchez? Si fem cas del soroll i de la fúria que ens transmeten cada dia els partits polítics, la resposta és un no als dos interrogants. El soroll i la fúria ens porten de cap a unes noves eleccions generals el 26 de juny.
¿Quatre partits, quatre, que no volen, i als quals no els interessa per res del món, aniran a uns nous comicis d’aquí quatre mesos? El vertigen davant l’abisme d’aquestes noves eleccions és el millor aliat de la formació d’un nou govern en el transcurs dels dos mesos que corren des de dimecres de la setmana passada, quan es va donar corda a un rellotge que estava aturat.
Expectatives
Els dos partits que poden tenir més expectatives de millorar la seva posició en relació amb les eleccions del 20 de desembre són les dues formacions que apareixen davant dels electors com les que han intentat fer esforços per pactar: el PSOE i Ciutadans. Per què? Per la senzilla raó que creuen connectar amb la gent que vol que es posi punt final al govern del PP que ha presidit Mariano Rajoy. I aquesta interpretació té la seva base. Perquè a Espanya existeix la il·lusió democràtica d’acabar amb el quadrienni negre de Rajoy. La gent, molts milions de votants, està més pendent del retrovisor, de girar full al PP, que no pas del nou govern que ha d’arribar.
El PP, per la seva banda, difícilment pot tenir cap interès a acudir a uns nous comicis. La corrupció no li va impedir vèncer el 20-D, però sí que li va provocar grans pèrdues que l’han fet naufragar. I des de llavors, els seus dos motors més potents, Madrid i València, estan incendiats. I encara ho poden estar més d’aquí al 26 de juny.
¿No influirà, això, com ja van fer els escàndols anteriors, en els seus resultats? Però és que, a més a més, hi ha el comportament de Rajoy durant aquests mesos. Li falta la més elemental credibilitat per ser el candidat del PP. ¿Us imagineu altra vegada el president en funcions jugant al futbolí amb Bertín Osborne o bé al programa de María Teresa Campos?
Podem, finalment, és la força que va dir, immediatament després del 20-D, que hauria necessitat una setmana més de campanya per fer el sorpasso i deixar el PSOE -segons havia vaticinat Rajoy, que li va dir a Pablo Iglesias el dia de la celebració del Dia de la Constitució que el seu partit “anava bé”, com el PP- en tercera posició. Però això ha deixat de ser cert.
Podem té problemes, potser no tants ni tan greus com pinta la premsa de Madrid, però són reals en un partit format en terrenys, per dir-ho d’alguna manera, d’al·luvió i en un període curt de temps. Tampoc li interessa al partit d’Iglesias, doncs, anar a noves eleccions.
Fins ara, Podem és el partit que ha participat menys en les negociacions d’investidura. La seva trobada amb el PSOE ha sigut simbòlica. Perquè el PSOE ho va voler així.
Referèndum
Rodolfo Ares va posar sobre la taula la qüestió del referèndum i els negociadors de Podem van dir que no veien per què el PSOE no volia debatre aquest assumpte. I llavors tot es va reduir a una llarga maniobra de distracció de Jordi Sevilla sobre el sacrosant pacte d’estabilitat i creixement, l’euro i l’expedient pel dèficit excessiu que pesa sobre Espanya.
Però fonts informades estimen que, després d’aquests dies d’“ajustament”, Podem intentarà negociar les mesures acordades pel PSOE i Ciutadans amb la intenció de desactivar aquelles considerades incompatibles amb la pretesa anul·lació de les retallades de l’estat del benestar practicades pel PP.
