LA JUDICIALITZACIÓ DE LA POLÍTICA

Espejel i la seva guerra de sedició

Apostava per desbancar Sáez com a ponent però ara fins i tot es pot quedar sense recurs

Els membres del tribunal que ha absolt la cúpula dels Mossos eren conscients d’entrada que seria molt difícil arribar a una sentència per unanimitat. Amb el magistrat Ramón Sáez com a ponent, contrari a les transaccions en nom d’un veredicte unànime, es dibuixava un escenari de dos contra un amb una ponència de Sáez que rebutgés la condemna per sedició i una majoria alternativa -la de Concepción Espejel i Francisco Vieira- favorable a una pena més alta. Això hauria provocat un canvi de ponent. Aquesta era, segons fonts judicials, l’estratègia d’Espejel. I va fracassar.

Perquè, si bé Francisco Vieira és un magistrat conservador, ha vist que no es pot condemnar sense proves o amb uns indicis enganxats amb cola pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena i un testimoni de nul·la credibilitat com el del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, el “coordinador” de l’acció policial l’1-O.

Vieira, segons fonts judicials, hauria subscrit la desobediència per donar un toc d’atenció en el sentit que les coses no es van fer bé l’1-O. Durant les primeres sessions, Espejel es va queixar en privat, segons fonts judicials, que els fiscals Miguel Ángel Carballo i Pedro Rubira deixaven escapar vius els acusats, especialment Trapero i Soler en els seus confusos interrogatoris. Però no era perquè ella no cregués en el delicte de sedició sinó al contrari: la malaptesa dels fiscals li feia més difícil el seu pla i hauria de “perfeccionar” i “afinar” els indicis malgastats.

Vieira va advertir que la confusió dels fiscals reflectia que eren incapaços de provar la connivència entre Trapero i el govern de Carles Puigdemont, l’existència d’una “divisió de treball” entre polítics i estructures “d’estat” com els Mossos. Aquest és el punt clau. El magistrat instructor del Suprem Pablo Llarena va donar per fet aquest pacte i el judici dels Mossos es va celebrar per la seva obstinada negativa a la sol·licitud dels quatre fiscals del Procés, que volien incloure-hi Trapero perquè, segons els seus escrits, era “inescindible” respecte a la causa de l’1-O.

Però Llarena va consumar una instrucció exprés i no es podia aturar en els Mossos. El taló d’Aquil·les d’aquesta decisió era que traïa la teoria del mateix instructor: que els 17.000 homes armats de la policia autonòmica projectaven l’element de la rebel·lió. Ni Llarena ni el tribunal del Procés -que va escoltar Trapero com a testimoni- tenien la prova de càrrec contra Trapero. De fet, no ha estat un judici als Mossos. Només Trapero i la intendent Teresa Laplana -aquesta última per l’escorcoll del 20-S a Economia- han estat imputats i més tard acusats.

De la seva cúpula, en canvi, hi va haver una promoció clau: Ferran López, número dos de Trapero, va ser nomenat pel govern de Rajoy cap dels Mossos quan Trapero ja estava sota investigació a l’Audiència. De la seva cúpula va sortir el cap del 155 a Catalunya. Tant Llarena com la sentència del Suprem parlen de connivència dels Mossos amb el referèndum, però sense proves directes. En la seva interlocutòria de processament el març del 2018, Llarena confessa que no en té i suggereix que la simulació consistiria a fer veure que els Mossos impedien el referèndum mentre se celebrava.

Les tres posicions que van aflorar en les deliberacions van ser l’absolució de Sáez, la sedició d’Espejel i la desobediència de Vieira. L’article 164 de la llei d’enjuiciamient criminal estableix que si hi ha dissensions es voten les dues posicions més favorables al processat: absolució i desobediència. La sedició queia. La polarització entre Sáez i Espejel va fer que el vot decisiu de Vieira, allunyadíssim de la sedició i més a prop -amb la seva idea de desobediència- de l’absolució, optés per donar suport a la ponència.

Sáez, un dels especialistes en dret penal més rellevants d’Espanya, té la seva sentència victoriosa de 90 pàgines. I Espejel ha plasmat el seu vot “contrasentència”. Ara resulta curiós que sectors de la fiscalia de l'Audiència Nacional vulguin recolzar-se en el vot particular d'Espejel el fiscal en cap de l’Audiència, Jesús Alonso, vulgui utilitzar el vot d’Espejel per recòrrer a la sala d’apel·lacions.

Per què? Perquè els fiscals van tirar la tovallola amb la sedició en les conclusions i van suplicar, en tot cas, una condemna per desobediència. A la sala d’apel·lacions hi ha tres magistrats: el presideix José Ramón Navarro, al seu torn president de l’Audiència; Eloy Velasco i Manuela Fernández de Prado, Nela.

Recurs contra una progressista

Aquesta magistrada progressista, ves per on, havia de formar part del tribunal de Trapero. Seria un tribunal amb dos magistrats progressistes, Sáez i Fernández de Prado, i una conservadora, Espejel. Però Nela va aconseguir la plaça de la sala d’apel·lacions i va ser substituïda per Vieira. De manera que, si hi ha recurs davant aquesta sala, el seu paper serà important. “De tota manera, recórrer una sentència absolutòria per falta de proves pot tenir un recorregut molt dubtós fins i tot a l’Audiència”, diu una altra font. Carballo vol presentar el recurs, però no sembla que ni el fiscal en cap, Jesús Alonso, ni la Fiscalia General de l’Estat en tinguin cap ganes. Espejel, doncs, es pot quedar sense el seu recurs.