Els guardaespatlles de Sánchez

PeriodistaSegons la Wikipedia, “un escut és l’arma defensiva activa més antiga utilitzada per protegir-se de les armes ofensives i per a un atac. Habitualment s’aguanta amb el braç esquerre i ajuda a cobrir el cos dels embats sense impedir l’ús del braç dret per contraatacar”. Pedro Sánchez ha dissenyat un sistema de defensa d’escuts amb les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 2019 i, quan convingui, les generals com a horitzó.

¿Hi ha un concepte que guia les seves actuacions? Sembla que sí. El concepte general és el que va utilitzar l’assessor de Bill Clinton Dick Morris en la seva reelecció el 1996: la triangulació. Que significa? “El president -escriu Morris- necessita adoptar una posició que no només barregi els millors punts de vista de cada partit sinó que els ha de transcendir per constituir una tercera força en el debat”. El Partit Demòcrata nord-americà, doncs, viu una metamorfosi el 1996 i adopta polítiques del seu adversari, el Partit Republicà. El vèrtex de la triangulació és una alquímia entre dreta i esquerra. El que era més difícil en aquells anys als EUA, a Europa i Espanya ara és més fàcil, perquè l’euro i la política econòmica europea són el comú denominador de tots els partits.

En l’adaptació d’aquest sistema a la situació actual espanyola destaquen dos homes i una dona. El ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, és l’escut defensiu al braç esquerre davant els atacs del PP en relació a Catalunya i per contraatacar, al mateix temps, Ciutadans amb el braç dret. El jutge Fernando Grande-Marlaska, per la seva banda, és com a nou ministre de l’Interior l’escut defensiu al braç esquerre per neutralitzar els embats del PP pel suport de Bildu a la moció de censura. Un jutge conegut per les investigacions a l’Audiència Nacional sobre ETA i que fins ara podia ser definit pel PP com “un dels nostres”.

La seva instrucció consistia a torpedinar les negociacions entre el govern de Zapatero i ETA i es va negar a investigar les denúncies de tortura contra membres de l’organització, motiu pel qual el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat i multat Espanya. El 25 de maig, però, Sánchez va anunciar la moció. I el 28, a la Comissió Permanent del CGPJ en què Carlos Lesmes proposava excloure el jutge De Prada de la decisió sobre les mesures cautelars per la sentència de Gürtel, Grande-Marlaska va votar-hi en contra. Un empat quatre a quatre va obligar Lesmes a fer servir el seu doble vot o vot de qualitat per imposar l’exclusió. Grande-Marlaska havia canviat d’estribord a babord.

Als noms de Borrell i Grande-Marlaska, Sánchez hi ha afegit el de l’ara directora general de Pressupostos de la Comissió Europea, Nadia Calviño. Si Pedro Solbes, després de ser comissari d’Assumptes Econòmics i monetaris de la Comissió Europea, va ser el 2004 l’aposta de Zapatero, Calviño era ideal per mostrar que el PSOE també pot, com el PP, complir els objectius que marca Brussel·les. Sánchez ha construït una màquina per guanyar les pròximes eleccions municipals, autonòmiques i europees. A part del pressupost del 2019, en què Calviño serà part fonamental, això també va de campanya electoral.