‘B’, mèrits de sobres

La pel·lícula B, que narra la confessió de l’extresorer del PP Luis Bárcenas davant del jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz, no va obtenir cap premi als Goya. Hi arribava amb tres nominacions: Pedro Casablanc com a millor actor protagonista, Manolo Solo com a millor actor de repartiment i David Ilundain (director) i Jordi Casanovas com a millor guió adaptat. És més que una llàstima. És la primera vegada que un film polític, de gènere negre podríem dir, que reflecteix l’actualitat més candent d’Espanya, obté unes nominacions així. Potser a l’hora de nominar no es va poder mirar cap a una altra banda davant d’aquesta pel·lícula tan potent, però premiar-la ja són figues d’un altre paner. Ha faltat coherència a l’hora de dur l’impuls de la nominació fins al final. És sabut que els resultats de les nominacions als als Goya solen ser homogenis. Els 1.400 acadèmics voten en totes les especialitats per escollir tant els nominats com els millors. Qui vota una pel·lícula candidata li acostuma a fer costat en tots els apartats.

B no és teatre filmat, un gènere ben respectable però diferent d’una pel·lícula. El film, de vuitanta minuts i comandat per un director novell com el navarrès Ilundain, és l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre dirigida per Alberto San Juan que condensa les cinc hores que va passar Bárcenas amb el jutge Ruz el 15 de juliol del 2013 en una sala de l’Audiència Nacional, en aquell moment al carrer Prim de Madrid. En aquesta declaració, l’extresorer del PP va descriure línia per línia els catorze folis de la comptabilitat B del partit, les fotocòpies de la qual va publicar el diari El País el 31 de gener del 2013.

La prova cal·ligràfica

Bárcenas identifica sobresou rere sobresou, amb alguna reticència respecte a José María Aznar. Havia negat l’autoria dels papers durant els sis mesos anteriors arran del seu pacte amb la cúpula del PP. Fins al punt de falsejar una prova cal·ligràfica davant de la policia a la seu de la Fiscalia Anticorrupció, situada al carrer Manuel Silvela de Madrid.

Per veure l’abast de la pel·lícula, podríem dir que durant aquesta setmana, concretament el divendres el 12 de febrer, el PP ha d’enviar al jutjat d’instrucció número 32 de Madrid un representant per declarar en qualitat d’imputat/investigat. És la primera vegada, arran de la llei del Codi Penal modificada a finals del 2012, que un partit polític és imputat com a persona jurídica. I aquesta causa té a veure amb el que va declarar Bárcenas el 15 de juliol del 2013. Va ser aquell dia que l’extresorer va entregar al jutge un llapis de memòria que contenia la comptabilitat mecanitzada dels exercicis que faltaven en la versió manuscrita: els anys 1993, 1994 i 1995. I explica al magistrat que l’ordinador Toshiba del qual ha extret les dades i un altre de la marca Apple -tots dos de la seva propietat- se’ls ha quedat el PP. El jutge demana a la formació que els entregui. L’agost del 2013, el PP els envia al jutjat amb un escrit en què diu que els discos durs han sigut destruïts.

L’actuació de Pedro Casablanc, nominat als Goya després de dues dècades en la professió, és formidable. Crítics com Carlos Boyero, que no és seguidor del teatre filmat -més aviat al contrari-, han insistit que la pel·lícula deixa una sensació al·lucinant i que et fa quedar enganxat a la butaca. I aquí he de fer el que els anglesos anomenen disclosure, una revelació: jo no m’he pogut desenganxar de David Ilundain -ni ell de mi- entre mitjans de setembre i el desembre del 2015.

El meu llibre Queríamos tanto a Luis, una investigació ja definitiva sobre Bárcenas i les seves relacions amb Mariano Rajoy i la cúpula del PP, va aparèixer a les llibreries el 17 de setembre. B es va estrenar l’endemà. Ilundain i jo vam iniciar un roadshow per diverses ciutats d’Espanya. Es projectava la pel·lícula i després fèiem col·loqui. Ha sigut la nostra campanya cinematogràfica-electoral particular. La nostra coincidència anava més enllà del fet que la confessió de Bárcenas és el capítol disset de Queríamos tanto a Luis. Pel meu coneixement personal dels dos protagonistes del film -Bárcenas i Ruz- podia aportar la meva valoració sobre la feina de Casablanc i de Manolo Solo. La nostra experiència va ser molt enriquidora.

El primer tenia múltiples fonts per inspirar-se. Solo, no. A Bárcenas se l’ha vist en centenars de situacions -ja sigui a la porta de casa o aixecant el dit a l’aeroport- però Ruz és molt discret. Com a màxim, alguna imatge entrant o sortint de l’Audiència Nacional. La interpretació que fan és molt bona. Tracen personatges de carn i ossos amb la seva supèrbia i el seu pudor, respectivament.

És una llàstima que B no hagi sigut premiada als Goya, perquè és una pel·lícula excepcional. En les tres accepcions del diccionari de la RAE, això vol dir que constitueix excepció en la regla comuna, que s’aparta del que és ordinari, o bé que rarament passa.