La pesta
MadridLa Nala em frega delicadament la mà. És la seva hora. I a mi quan em toca?, ve a dir. Surto del meu exili per complir amb el passeig diari de la labrador per una Plaza de Oriente somorta, i vet aquí que topo amb una estampa de les d'abans. Un home de mitjana edat sota el cavall que munta Carles III fica la mà en una bossa i la treu per llançar a l'aire amb el puny una pluja de molles de pa que atrau un estol de coloms davant la qual es llança la gossa per cobrar la seva part. A un costat, l'escombriaire, vestit de verd i groc, comparteix la seva perplexitat després de fer una calada a la cigarreta, gairebé un ritual, sobre la inversemblança d'aquest Madrid coronavirunat. I mentre retorno al meu autosegrest penso en una frase que el flux informatiu m'evoca, la notícia que aquests dies, segons Amazon, La pesta, la cèlebre novel·la que Camus va publicar el 1947, és la setena en vendes a la categoria de llibres d'autoajuda, psicologia i humor, als Estats Units.
I la frase és: "A l'inici d'una pesta i quan acaba, sempre hi ha una propensió a la retòrica. En el primer cas, els hàbits encara no s'han perdut; en el segon, estan de tornada. És enmig d'una calamitat que un s'endureix amb la veritat, en altres paraules, amb el silenci", una cita que la premsa anglosaxona ha evocat després de la primera al·locució del president de França.
Camus ens vol dir que durant els esdeveniments dolorosos un aterra i pren consciència que no hi ha paraules per posar ordre a un oceà de sofriment. Però els francesos no renuncien a treure partit de la seva meravellosa llengua, capaç d'embellir-ho tot. Ahir Nicolas Sarkozy amb la seva crida a refundar el capitalisme; avui Macron amb la folie d'un capitalisme que hauria de deixar la sanitat gratuïta fora de la llei de mercat.
Intimidat pels hàbits que encara no hem perdut, propensos a la retòrica, en el començament d'aquesta pesta, segons adverteix Tarrou al visitant de la ciutat tancada que imagina Camus a Orà, però, es pot dir alguna cosa en aquesta primera setmana d'exili o tancament que segurament es consolidarà com a veritat enmig de la calamitat i seguirà vigent al final.
I és que res tornarà a ser igual després d'aquesta pandèmia sempre que entre tots optem per acabar amb la folie. És a dir: blindar la salut pública com un bé sagrat i per això rectificar el deteriorat estat de benestar europeu, reduït per diverses crisis al llarg de les últimes dècades, i en particular per la Gran Recessió del 2007-2008.
L'altra Gran Depressió, la del 1929, l'epicentre de la qual va ser l'economia nord-americana, va acabar, contra el que se sol afirmar, sense fonament, abans de la Segona Guerra Mundial, gràcies a les polítiques posades en marxa durant el New Deal. El president Franklin D. Roosevelt va rebre John Maynard Keynes el 1934, però dos economistes progressistes, l'exbanquer Wadill Catchings i el seu alumne a Harvard William Foster, ja havien aconseguit que el president comprés les seves teories sobre l'intervencionisme estatal en favor de la despesa pública davant l'espectacular caiguda de la demanda que va derivar en un retrocés del PIB del 25% acumulat entre el 1929 i el 1933.
Ara dos economistes nord-americans han fet una crida al Congrés dels Estats Units perquè posi en marxa una Corporació Financera de Salut basada en el model de la Corporació Financera de Reconstrucció creada durant la Gran Depressió per donar suport al New Deal i la mobilització davant la Segona Guerra Mundial.
Segons han explicat Michael Lind i James K. Galbraith, aquesta corporació podrà finançar-se a través del capital privat. Podrà emetre bons de propietat pública, garantits pel govern nord-americà. Atès que la corba de tipus d'interès del Tresor es troba per sota de l'1%, no hi ha restriccions financeres tenint en compte que els inversors privats estan ansiosos per subscriure bons amb garantia de l'Estat. Galbraith és el fill del gran economista d'origen canadenc ja mort John Kenneth Galbraith, autor d'una de les més venudes obres sobre la Gran Depressió, El crac del 29 (1955).
"La Corporació per a la Reconstrucció Financera és el precedent més important. Creada el 1932 pel president Herbert Hoover per estabilitzar el sector bancari, va rebre un impuls del president Roosevelt perquè ampliés les seves activitats a crèdits als governs dels estats i canalitzés ajudes financeres als grangers, propietaris d'habitatge i exportadors", assenyalen.
Es necessita una institució similar a la Unió Europea. I aquesta és necessària ara, no per a la reconstrucció posterior, una vegada que la pandèmia quedi enrere, sinó per lluitar precisament contra la pandèmia com a primer pas.
