ANÀLISI

La soledat de la ministra de Justícia

Dolores Delgado sap ara que la política no admet el pinzell fi ni les filigranes jurídiques

El dia D per al canvi de la posició sobre la defensa del magistrat Pablo Llarena va ser dissabte passat, 25 d’agost, a la reunió del govern convocada pel president Pedro Sánchez a Quintos de Mora (Toledo). Aquell dia les associacions de jutges i fiscals conservadors s’havien revoltat contra la titular de Justícia, Dolores Delgado, per haver expressat les seves reticències a identificar la defensa de la immunitat de la jurisdicció espanyola amb la defensa de Llarena. La ministra ja tenia mal regust de boca per les filtracions als mitjans de comunicació de documents sobre la posició favorable a defensar Llarena de l’advocada general de l’Estat, Consuelo Castro, segons els dictàmens elaborats a sol·licitud de Delgado.

Però el dijous 23 la titular de Justícia va resoldre introduir un matís de caràcter jurídic en el posicionament de l’Advocacia General de l’Estat: defensar la immunitat de jurisdicció sí, emparar declaracions de Llarena fetes a la premsa sobre la instrucció de la causa no. La ministra sostenia que aquests comentaris del 22 de febrer del 2018 a Oviedo, després d’una conferència pagada amb 1.000 euros pel concessionari Atosa de BMW, estaven fora de lloc. Perquè un magistrat no pot parlar sobre els casos que instrueix. I, no cal dir-ho, tampoc sobre un tema com el del referèndum de l’1-O, instruït com un cas de rebel·lió, malversació i desobediència. Però la ministra es va guanyar per aquest matís o “filigrana jurídica de pinzell fi”, segons el qualifica un magistrat a l’ARA, a la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Els comunicats de Justícia i de la Moncloa es van coordinar per defensar la jurisdicció i puntualitzar el tema de les declaracions de Llarena. Divendres i dissabte, però, les associacions conservadores de jutges i fiscals van sortir en tromba contra Delgado, a qui ja l’hi tenien jurada des del minut u de la seva designació. I dissabte s’hi va afegir la Unió Progressista de Fiscals (UPF), l’associació a la qual pertany la mateixa ministra. La lectura: la titular de Justícia ha sigut incapaç de preparar els seus per al matís jurídic.

Pedro Sánchez va preguntar dissabte què estava passant al món judicial. I va tenir resposta en els seus contactes bilaterals. Ni el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va donar suport al matís sobre Llarena; ni el d’Exteriors, Josep Borrell, el primer que havia acollit la petició del president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, de plantejar al govern de Bèlgica la protecció de la jurisdicció espanyola com a defensa de Llarena. El president va tenir altres testimonis aquell dissabte en el sentit que Delgado no tenia capacitat d’interlocució al Tribunal Suprem i que la seva manera de presentar a contracor la defensa de Llarena havia aixecat polseguera. El món judicial, certament, estava revoltat, fins al punt que en certs ambients alguns jutges es van preguntar si l’obertura de l’any judicial, el 10 de setembre, no era una bona ocasió per expressar una protesta. Però aquesta idea no va tenir repercussió dins el Suprem, respectuós amb un acte que presideix el mateix rei Felip VI. El diumenge 26 també l’associació Jutgesses i Jutges per la Democràcia es va sumar a la defensa -amb reticències- de Llarena, cosa que va aplanar el terreny per a la rectificació. Sánchez va aprofitar la vigília del seu viatge a Llatinoamèrica per anunciar en un comunicat que el govern defensava Llarena i que el bufet belga que es contractés s’encarregaria d’això.

Però el toc d’atenció general contra la ministra ha soterrat el tema central: un magistrat no pot parlar sobre els assumptes que instrueix. I, independentment del contingut del que va dir Llarena després de la conferència pagada per BMW a Oviedo, si s’hagués tractat d’un magistrat d’una altra tendència social o política, aquesta conducta hauria fet que el promotor de l’acció disciplinària del CGPJ instés a obrir-li un expedient informatiu.

Però Llarena no va tenir cap problema per opinar. En referir-se als “delictes polítics” va assenyalar: “No és el cas que estem portant al Tribunal Suprem. Es tracta de comportaments que apareixen recollits al nostre Codi Penal i que, amb independència de quina hagi pogut ser la motivació que hagi portat les persones a cometre’ls, si és que ha sigut així, han de ser investigats”.

Encara que en la versió francesa, pàgines 18 i 23, es tergiversa el condicional (si) per un sí ( oui ) rotund, fet que haurà de ser aclarit davant el jutge belga, la veritat és que el tema no és tant el que diuen els advocats que exerceixen la defensa dels seus clients com el fet mateix que Llarena no va tancar la boca.