Deslleialtats institucionals

Quan arribes a Brussel·les, Madrid ja hi és

La deslleialtat institucional és una acusació que sovinteja en el discurs polític, i que convé il·lustrar perquè el ciutadà es faci càrrec de la realitat i l’abast del fenomen. Vegem-ne, doncs, alguns exemples, que no exhaureixen el problema, però que en són representatius.

La frase, utilitzada als anys 80, “anar a Brussel·les sense passar per Madrid”, tenia molt d’esperança d’un espai autònom i no tutelat d’intervenció, que existeix, però també d’una ceguesa ingènua, de desconeixement del límit de les pròpies forces. Quan arribes a Brussel·les, Madrid ja hi és: bé que ho vaig viure als meus anys de Representació Permanent d’Espanya davant la Unió Europea, proposat per la Generalitat mateixa. Després, si un tracta de dibuixar un full de ruta europeu d’acció, s’observa com, en algunes polítiques més que en altres, Europa també és a Madrid. Passa amb el programa que sovint es branda, no sense raó, com un dels que més han fet per la idea d’Europa, el programa Erasmus, o Erasmus+, en el seu nou format. La Comissió Europea, per necessitats de gestió, actua en aquest programa a través d’agències descentralitzades a cada estat membre de la Unió Europea. Aquestes agències s’encarreguen de gestionar una gran part del programa: beques d’estades d’estudis a Europa i projectes de cooperació europeus. Seguint l’estela del ministre Wert, es va canviar el nom de l’agència espanyola tot batejant-la amb un nom que ja sembla un programa, no gens europeu: Servicio Español para la Internacionalización de la Educación (SEPIE) i posant-lo sota la tutela del ministeri d’Educació.

És veritat que aquesta agència, el SEPIE, d’acord amb el reial decret que li dona carta de naturalesa, estableix la participació de les comunitats autònomes al seu consell rector, amb tot el que suposa d’informació i capacitat d’influència per als governs que hi tinguin voluntat d’intervenir, que ja és molt (perquè n’hi ha, en soc testimoni, que encara no s'han adonat d’aital possibilitat). La realitat, però, és que, incomplint la mateixa normativa (RD 815/2015 i llei 40/2015), el SEPIE ha impedit sempre l’empoderament del govern de Catalunya, negant la informació que estava obligat a donar-li i negant-li la participació als òrgans col·legiats. Es tracta d’un exemple de llibre del que tant ha reclamat l’administració general de l'Estat (AGE) a la Generalitat: la famosa lleialtat institucional.

L’Agència Espanyola del Programa Erasmus+ (SEPIE) s’ha caracteritzat per actuar al marge de les autonomies i, encara més, en contra de les autonomies que, com la nostra, hi han volgut intervenir. El SEPIE ha actuat, a més a més, sota l’amenaça tàcita de negar els recursos econòmics europeus a qui es mostrés díscol davant l’ús pervers d’aquests recursos, que, de fet, l’AGE s'havia apropiat. El nou govern, amb un flamant ministeri d’Educació i de FP, té ara l’oportunitat de revertir una situació de frau de llei, dotar l’organisme d’esperit europeu i fer-lo treballar amb les comunitats autònomes (no caldria pas totes: no és de bon gust obligar a prendre el cafè a qui no en vol).

Les parts interessades, en molts casos, han pogut treballar amb agències estatals d’altres països, més dialogants i cooperadores, com ara la francesa (situada a Bordeus i no pas a París!) o les belgues (flamenca i valona).

L’administració general de l’Estat també té un paper a l’hora d'habilitar el seguiment de les polítiques europees en la governança de la Comissió, a través dels comitès d’aplicació de les polítiques, conformement als acords AGE/CCA, establerts en el marc de la Conferència d’Assumptes Relacionats amb la Unió Europea. En un terç d’aquests comitès hi participen les comunitats autònomes, ja sia perquè hi assisteixen de manera directa o via una altra administració autonòmica interposada –en un centenar d’aquests comitès–. Qui hi assisteix passa la informació als altres, i ja sabem que la informació és poder. Es tracta, per això, d’un poder mediatitzat, perquè no poques vegades el funcionari de Madrid, obeint ordres o actuant per pròpia iniciativa, boicoteja l’assistència del funcionari de la comunitat autònoma, impedint que li arribi tota la informació necessària o senzillament evitant que tingui la convocatòria de la reunió a temps. Podria aportar anècdotes estrafolàries en aquest sentit del Comitè de Reconeixement de les Qualificacions Professionals.

En definitiva, un altre cas de falta de lleialtat institucional de l’administració general de l’Estat, que és a l’abast del nou govern central d’esmenar.