ENTREVISTES ENCADENADES

Arnal Ballester: “Cal desvetllar l’alumne perquè faci valer el seu criteri”

Va ser el primer guanyador del Premio Nacional d’il·lustració, creat el 2008

A la taula del seu estudi, hi ha una llibreta d’esbossos pleníssima de diminuts dibuixos que et tempten a buscar-hi detalls. En trobo un que em crida l’atenció: entre traços, uns versos de Salvat-Papasseit. Mentre pensa, la mà li dibuixa sola. M’explica que abans de posar-se a treballar necessita fer gargots en aquesta llibreta; són els seus dibuixos de marge. L’Arnal es considera un narrador que s’expressa a través de la gràfica. Va estudiar art a l’Escola Massana i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, també es va llicenciar en història. Va començar a treballar a la premsa gràfica a principis dels anys setanta en revistes com Mata Ratos i Por Favor. Recorda també el seu pas per El Papus, la revista d’humor mordaç editada setmanalment a Barcelona durant la Transició -en la qual van treballar il·lustradors com Ivà o Ja (Jordi Amorós)- i que el 20 de setembre del 1977 va ser víctima d’un atemptat feixista que pretenia acabar amb el consell de redacció. “Teníem com a referent la revista satírica francesa Hara-Kiri. Tot el que publicàvem era volgudament desagradable, irreverent i antisistema”. Va ser en aquella època que va inventar-se un pseudònim per signar les seves il·lustracions. “No m’agrada firmar els dibuixos, em molesta estèticament. Així que cada dia signava amb un nom diferent”. Fins que un dia, l’Ivà, el cap de redacció, li va dir que havia de decantar-se per un nom en concret: “Aquella setmana havia firmat com a Ludovico, un rei franc, i sense cap motiu, vaig escollir aquell nom”. És el pseudònim pel qual el recorden encara els seguidors de la revista.

Malgrat que com a societats, a nivell global, vivim moments convulsos i conflictius, lamenta que actualment, a nivell artístic, “estem en un moment d’excés de formalismes, en què té més importància l’escenificació que el fons de les obres, perquè s’evita tractar el conflicte a través de l’art”. Parlem de la seva trajectòria com a professor -fa anys que imparteix classes a l’Escola Massana-, i m’explica que per a ell “la tècnica, més enllà dels cànons establerts, és la manera com l’artista troba el seu camí per transmetre la seva visió del món”. Considera que “la feina d’un professor és desvetllar la consciència dels alumnes perquè entenguin que han de fer valer el seu criteri”. “Sempre els aconsello que siguin lliures i facin els que els doni la gana”. M’explica que malgrat ser molt d’esquerres, durant anys va dibuixar per al diari El Mundo : “Però mai vaig acceptar que modifiquessin l’enfocament de les meves il·lustracions”. Considera que “tots els estudis professionals estan plantejats per treballar de manera solvent a les ordres d’algú, però hi ha una confusió entre el fet de ser professional i ser un mercenari”. “Com a professional de vegades potser has d’acatar o pactar modificacions estructurals de les teves obres, però si ho fas, has de tenir clar per quin motiu cedeixes”.

Arnal Ballester és il·lustrador. Ha publicat més d’una vuitantena d’obres per a adults i per a infants. Va ser el primer guanyador del Premio Nacional d’il·lustració, creat el 2008.

Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “El gat de Schrödinger”, em respon, mig de debò mig de broma, i m’emplaça a entrevistar el director i actor  Xesc Cabot.

Llegeix  totes les entrevistes encadenades  aquí  .