Bernat Puigdollers: “L’art ha de provocar una experiència estètica i, sobretot, ha d’emocionar”

En Bernat és un “perfil exacte d’un alè en nit d’hivern”. Així es defineix a ell mateix en el seu poema 'Autoretrat'.

De petit, solia acompanyar el seu pare als mercats d’antiguitats i d’ell n’hereta la fília pel col·leccionisme. Era un adolescent quan va iniciar la seva pròpia col·lecció d’art. Un dia va trobar un quadre d’un parent artista als Encants, i el va comprar. En una altra ocasió va comprar un bust i, documentant-se sobre la peça, va descobrir que era de Tomàs Bel, un escultor català. S’hi va posar en contacte, va anar-lo a conèixer i van acabar establint una amistat. Segurament va ser en aquella trobada que en Bernat va descobrir el plaer de conversar sobre art amb els artistes. Es va matricular per fer història de l’art, però no les tenia totes i aleshores va conèixer l’historiador de l’art Francesc Fontbona: “Em va dir que em podia dedicar trenta minuts, però vam acabar parlant fins ben entrada la nit. Em va escriure una dedicatòria que em va reafirmar en les ganes d’estudiar l’art”. El seu pas per la universitat va ser important, tot i que reconeix que li va xocar que el primer any els diguessin: “No us dedicareu al que esteu estudiant”. En Bernat és inquiet, apassionat i àvid de coneixements, de seguida va sentir la necessitat de complementar el que estudiava a classe i anar més enllà. Va construir el seu claustre de mestres particular: “A mi m’interessava l’art català i se’n parlava en un sola assignatura en tota la carrera. Així que vaig buscar altres mestres a fora”. El que realment l’apassionava i l’apassiona és conversar amb estudiosos de l’art. Entre els que més l’han influenciat, Francesc Fontbona i Josep Corredor Matheos -aquest últim, sobretot en l’àmbit poètic i de la crítica d’art.

Reconeix que com a espectador s’emocionava més abans de dedicar-se a l’estudi de l’art professionalment: “M’he tornat més exigent. Suposo que a mesura que sumes coneixements costa més arribar a l’emoció, però ara, quan passa, és més de debò”.

Li sembla complicat fer crítica en el sentit clàssic del terme: “Abans hi havia uns paràmetres de judici més clars”. Sobre l’art actual, diu: “Hi veig un cert estancament. Sembla que hi ha una crisi d’identitat generacional, segurament lligada a la crisi sistèmica que estem vivint. Potser per això molts artistes reflexionen sobre el jo i la identitat, sobre el buit existencial”. Però també considera que “d’altres proven de reinventar la pintura, potser com a reacció a una etapa esgotada i sovint deshumanitzada que els porta a revisitar el passat”. Li interessa el procés, però sobretot el fons. Lamenta la preocupació excessiva pel concepte, l’excés de racionalitat artística. Per a ell, l’artista ha de crear un art que expressi el caràcter del temps que està vivint. En definitiva: “Cal tornar a l’essència. L’art ha de provocar una experiència estètica i, sobretot, ha d’emocionar”.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.